La revolució no serà televisada

Així com ja hem assumit que la vida és allò que succeeix mentre ens entossudim a fer altres plans, resulta que la música és allò que sona dins nostre i ens remou les emocions, mentre ens fan creure que és un producte a la venda fabricat pel consum massiu destinat al benefici d’uns pocs i a la vanitat d’uns altres.

Ni un llibre, ni una pintura, ni una cançó transformaran mai res ni canviaran el món per si mateix, és cert, però sí l’actitud dels seus creadors, impulsors, inspiradors podrà servir d’exemple i de referent per fer prevaldre uns determinats valors. Aplicat aquest criteri en l’aspecte estrictament  musical suposa una evidència constatar com en la nostra realitat quotidiana el valor mercat i l’afany de negoci han establert el seu règim de poder absolut sense deixar marge per a gaire més. I ho ha fet pràcticament en tots els estils, gèneres i tendències, des del clàssic al més popular, perquè no és una qüestió d’etiquetes sinó de manera de funcionar. Especular, competir, triomfar, guanyar, rendibilitzar són les accions clau d’aquest manual capitalista neoliberal en què ens trobem tots immersos, ciutadans i institucions. I en què l’obsessió per la quantitat no concedeix cap tipus de mèrit a la qualitat i anul·la fins al punt de considerar-ho un destorb, quan no un acte subversiu, el fet de tenir un criteri propi. I això, quan es tracta de gestionar diners i recursos públics no tan sols és preocupant sinó denunciable. 

Aquestes cabòries, i altres de més plaents –per sort–, em regiren el cap després d’haver viscut una veritable teràpia de xoc amb la celebració oberta al públic dels Encuentros de Raíz, que va tenir lloc fa uns dies al poble fantasma de Castellnou del Bages. Un magnífic exemple de com omplir d’imaginació i il·lusió la Catalunya buidada. Com si tots els rius del planeta anessin a parar a un mateix oceà. Com si totes les arrels de l’inframon es conjuressin per emergir a la superfície en forma d’una sola soca i s’escampés per arreu amb infinites branques.

Fruit d’una setmana d’intensos tallers de les més diverses modalitats –cant, percussió, guitarres, xiulets, ball, etc.– amb professors de primera magnitud provinents del continent americà, del Pròxim Orient, de l’Àfrica, de la península Ibèrica i de la resta d’Europa, havia arribat el moment de compartir allò que uns i altres havien après tant a nivell artístic com humà.

Ho van fer en primera instància els alumnes, a través de petites mostres dels aprenentatges adquirits després de la seva immersió en les temàtiques que havien escollit i entrada la nit van ser els mestres els que van prendre les regnes, convertint la trobada en un orgiàstic aquelarre sonor en què confluïen cultures d’arreu del món com si fossin una sola. Espectacular.

Podríem esmentar noms rellevants de la nostra escena allà presents com els músics Aleix Tobías, Raúl Rodríguez, Rusó Sala, Ana Rossi, Antonio Sánchez, Martí Serra, Juan Quintero, Carola Ortiz, Momi Maiga, Karen Lugo, Carles Dènia o Judit Nedderman i entre els assistents altres com Sílvia Pérez Cruz, Celeste Alías, Santi Arisa, Marco Mezquida, Marc Miralta, Clara Peya, Gemma Abrié o Lucas Delgado, però la importància no estava en allò individual sinó en l’aspecte col·lectiu. L’impacte que genera una orquestra de dos-cents músics sota les estrelles d’un paratge natural de la Catalunya interior, mentre dialoguen un llaüt de Síria amb un tres cubà amb dialèctica flamenca, un pandero quadrat amb un percussionista armeni o una cançó de bressol catalana amb ritmes del Senegal, genera un cúmul de sensacions tan impressionants com inesborrables.

Llàstima que un esdeveniment així, proper al miracle en els temps que corren, no aconseguís l’efecte de multiplicar els pans i els peixos i les previsions d’intendència acabessin fent curt davant la demanda del personal. Però aquest greuge logístic no deixa de ser una anècdota davant el veritable lament estructural, al constatar per enèsima vegada el silenciador sistemàtic dels mitjans –televisions, ràdios i premsa en general– davant una iniciativa que és única al continent, original a casa nostra i genuïnament específica. Un cop més, tots ells, brillant per la seva absència davant un fet noticiable que realment activa i remou els trets propis de la cultura d’un país i del qual són partícips alguns dels seus millors exponents. Una acció per i per a la música en el sentit més absolut del terme. I una prova més de la veracitat profètica del gran Gil Scott Heron quan va proclamar allò que “la revolució no serà televisada”.