Sembles una iaia de quaranta anys

La frase del títol li he sentit dir a un jove que responia així a la seva acompanyant mentre ella li explicava que li feia mal l’esquena i no sé quantes parts més del cos. “Sembles una iaia de 40 anys.” No de 60, ni de 80. De 40, i ha quedat ben descansat. I no pensin que ella ha fet cap gest que denotés que la comparació li havia semblat una animalada. I allà era jo, fregant el mig segle de vida, absolutament ofesa i indignada amb la seva percepció de la vida. M’he hagut de mossegar la llengua tan fort que per poc no sagna, per no etzibar-los: “Doncs no n’esteu tan lluny, macos.” Aviam si resulta que mentre que els de la meva generació ens volem convèncer –que coi, n’estem convençuts– que els 50 d’ara són els nous 40 i espremem convençuts la vitalitat que ens resta, hi ha gent que ja ens compta, des de fa una dècada, entre el grup dels iaios i les iaies. I no serà que no fa una bona temporada que ens ho estan avisant, que els anys no passen en va. El primer avís arriba sempre en boca d’un infant, quan per dirigir-se a tu et planta el primer bany de realitat i et diu “senyora”. Ningú ens prepara per a aquell moment, siguem sincers. Després arriben en ràfega un munt de persones joves que et tracten de “vostè”, mentre tu maleeixes la seva bona educació que en altres camps enyores. Que la cortesia està molt bé però que, dic jo, en podem fer alguna excepció. Al cim, però, hi arribes quan algú et cedeix el seient al transport públic. Aleshores prens consciència que una part del món et veu com una persona gran. Saps que és irremeiable, i celebres que ets viu, però per un instant també celebres que el pas dels anys t’hagi proporcionat un bon ventall d’improperis per recordar-te de tothom que et veu com una iaia.