Una ‘gender reveal’ o com ser carrincló

Sopo amb una amiga que m’explica que l’han convidat a una gender reveal. Ella treballa en una empresa de moda de projecció mundial, així que els anglicismes formen part del seu vocabulari natural. Això no obstant, admeto que, aquest cop, em deixa completament descol·locada. Una gender... què? Gender reveal, una festa per revelar el sexe del bebè que està en camí. Li pregunto si està de broma. Mostrant el mateix entusiasme que si la fessin caminar una setmana pel desert, em respon que no, que no em pren el pèl. Es veu que no en teníem prou adoptant Halloween, i Santa Claus, i el Black Friday, i no sé quantes parides més, que ara importem el súmmum de la cursileria. Indagant sobre el tema, descobreixo que a casa nostra hi ha una xarxa d’empreses dedicades a organitzar genders reveal. Fins i tot hi ha firmes que t’acompanyen a l’ecografia en què se suposa que es veurà si té penis o vulva, i només elles s’emporten la informació. Així els pares de la criatura poden esperar a la celebració per saber si és nen o nena. Quina fórmula es tria per destapar el gran secret? Encara no me’n sé avenir, llegint el que llegeixo: un globus explota i l’interior és rosa o blau; jocs de llums, per descomptat, roses o blaus; mantecados farcits amb glacejat rosa o blau; jocs per endevinar si serà príncep o princesa; i decoracions amb núvols somrients i simpàtics ossets (un record pels familiars que es van conxorxar per tal que em trobés la casa inundada d’ossets de peluix de totes les mides després del meu primer part). Sembla que tenim prou capacitat per superar una pandèmia com el coronavirus però no hi ha manera de superar la importació de les tradicions més carrinclones. I ara els deixo, que tinc arcades, i no soc jo la que està prenyada.