Encara Israel

El tinc amb un flaix, Israel. En una pel·lícula d’uns jueus, provinents del daltabaix dels nazis. Eren els bons de la pel·lícula, els jueus. Tothom tenia a la ment les salvatjades que els nazis van fer a tota la població de jueus que corria pel mig d’Europa, tan civilitzada, tan neta de pobles perillosos com aquells dels jueus, els que tenien la barra de posseir diners. Molts diners. Tenien el desvergonyiment de negociar amb banques, préstecs. De tenir un senyal que encara es manté viu a Praga. El carrer que posa en evidència els edificis de la potència econòmica jueva. També hi tenien el cementiri dels jueus, un dels llocs que les guies et posen com a digne de ser visitat.

Els jueus, perseguits durant anys i anys, de sempre. Expulsats dels seus territoris bíblics, pels romans de bon primer. Foragitats tots aquells que hi posaven els peus, a aquells carres de Jerusalem on un jove Jesús de Natzaret havia caminat deixant anar una doctrina humanista, de fer bé als que no tenien pa... convertint una trista llesca en alimentació per a tota la comitiva que l’acompanyava. I... una acció brutal, absolutament moderna: va fer aturar uns fantàstics homes que apedregaven una dona “adúltera”. Qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra, va dir als que la lapidaven. Aquesta acció es va passar tant de to que sembla pròpia de l’època del Maig del 68. Un Jesús que deixava tan malament el poder que, als poderosos fariseus els deia “sepulcres blanquejats”. Que es dedicava a fer fora els mercaders del temple. I que va parlar amb una enemiga del poble jueu d’aquells moments, la dona anomenada la Samaritana. I una acció encara més sorprenent i del tot contemporània: va elogiar que Maria Magdalena li perfumés els peus, amb tota la benedicció, de manera que feu callar la Marta, sa germana. “Marta, Marta, en moltes coses ets amatent, quan una sola és necessària. Maria ha escollit la millor part i mai no li serà llevada”... Paraules que, quan vaig començar a llegir els evangelis i a memoritzar-los per a l’examen, mai no vaig acabar d’entendre. No vaig entendre ben gens que perfumar els peus d’un jove fos millor que portar-li el berenar, el vi. De parar-li una bona taula i oferir-li un acolliment per a descansar.

A la diàspora, els jueus es van convertir, en aquells anys del poder dels emperadors, en uns enemics infiltrats ben endins d’un poble que només tenia una llei, la del poder escampat als palaus, als coliseus, als teatres, als carrers. A les províncies del món on la seva potestas i auctoritas s’estenia imbatible. Els jueus, que més endavant van establir-se a les ciutats medievals, en carrerons estrets que sovint emparedaven per salvaguardar-se dels permanents atacs d’aquells cristians, seguidors d’un noi anomenat Jesús que corria una vegada pels carrers de Jerusalem. Els jueus, que a casa nostra van ser deportats, foragitats dels calls, aquells carrers que encara conserven el topònim del seu pas.

Aquells jueus que, amb Hitler al capdamunt d’Europa, es van amagar quan ja sabien que la seva vida perillava. Aquells jueus que tenien una nena de 14 anys que es deia Anne Frank. Una nena que, amagada amb els seus pares i uns amics, amb la seva germana Meg i en Pete, va escriure una magna obra literària mentre veia caure i renéixer les fulles de l’esplendorós arbre que mirava del vidre estant. L’arbre del pati d’aquelles habitacions, de darrere l’empresa on treballava el seu pare. Ben amagats per un armari que dissimulava la porta per on els amics, encara lliures, els fornien els aliments per poder viure. Aquella Anne Frank que, com deia (Més324) fa pocs dies Lola Lafont, autora de Quan escoltis aquesta cançó, traduïda al català per Mercè Ubach, pensava estar fent literatura quan tot el món la va llegir com el llibre de la reivindicació d’uns jueus amagats amb la mainada. Allà, en aquell carrer d’Amsterdam, davant del riu, que un dia vaig tenir el goig de visitar. De traspassar l’armari. De veure la cambra que ja tenia a la ment. De sempre. I l’arbre. La cambra de color gris, on ens vam quedar un home i jo. I ens vam mirar. Ell tenia els ulls plens de llàgrimes i jo... jo també

“Sigui quina sigui la causa que es defensa, sempre quedarà deshonorada per la matança cega d’una multitud innocent on l’assassí sap per endavant que arribarà a la dona i al nen.” Albert Camus (10-10-23, @Antoni_Gelonch a Twitter).