Yael

Ella, la Yael, va néixer i va créixer en un kibbutz els últims anys seixanta. La mare, Mira, era d’una família de Lódz que va aconseguir fugir de Polònia mentre els nazis se’n duien els jueus als camps d’extermini. El pare, David, era originari del Brasil, on, des de Rússia, havia emigrat el seu avi patern. Els pares de la Yael es van conèixer a São Paulo i van arribar a Israel per treballar la terra en la construcció d’un estat socialista. No va ser com esperaven. David, que va abandonar el kibuttz per fer cinema, i Mira, traductora, van desenvolupar una consciència crítica davant de l’esdevenir del país, l’ocupació de les terres i la violència contra els palestins.

A la Yael, muntadora cinematogràfica, l’he vist avergonyida davant del mur de Jerusalem Est, bramant contra un “estat de merda” que fa la vida impossible als palestins. Professora a la Universitat de Tel-Aviv, però, no renunciava a l’esperança i va produir films col·lectius fets per jueus i palestins joves: una manera de treballar per la pau. Fa dos dies, la Yael va passar unes hores nocturnes a Barcelona de camí cap a Arles, on hi ha el marit, Noah, periodista musical. En els seus ulls es veia l’espant i la desesperació. Per ella, els joves assassinats en un festival de música, a prop del kibbutz Rei’m, no eren uns provocadors o uns frívols que ballaven al costat de la franja de Gaza. Com les altres persones massacrades en kibbutzs, eren gent de pau i d’esquerres en contra d’un estat ultradretà. La Yael vol tornar a Tel-Aviv, però, de moment, ha fugit d’un infern perpetrat pel nefast Netanyahu, i els que li donen corda, i la gent de Hamas, de qui diu que, vivint sota terra, no els importa la vida de la majoria dels palestins: per això han matat cruelment sabent que la resposta d’Israel seria un nou acte de barbàrie.