On són els equidistants?

Ho he de reconèixer: no entenc la seguretat que tenen alguns a l’hora de prendre partit en el conflicte entre Israel i Palestina. Com s’ho fan, per acceptar i metabolitzar tan fàcilment la violència del seu bàndol?

Quan els catalans van fer un tímid i pacífic intent d’unilateralitat el 2017, els va caure al damunt no només un munt de porres policials i jutges venjatius, sinó també un exèrcit ben organitzat i disciplinat de suposats benpensants clamant pel diàleg, per tornar enrere i negociar amb l’Estat, per abaixar els braços i sotmetre’s a la pax espanyola tot esperant uns inconcrets temps millors i més democràtics. Fins i tot, algun dels mestres de la suposada equidistància benpensant va clamar al Parlament, ferit i preocupat pel futur dels nens, contra la barbàrie que suposava aprovar dues lleis catalanes que no tenien l’aval jurídic espanyol. Gravíssim crim! Doncs bé: que difícil els va resultar llavors tolerar la pacífica unilateralitat catalana, i que fàcil, en canvi, els resulta acceptar, justificar i definir-se tot i els atacs a civils, l’assassinat de nens i violacions dels drets humans del seu bàndol preferit a Israel i Palestina.

Direu que el cas dels palestins i els israelians és molt diferent, perquè porten dècades d’ocupació i resposta terrorista, desplaçaments i violència, crims i guerres. Cert. Però, justament, si es tracta de mesurar-ho tan sols a partir de la violència rebuda o practicada, els catalans porten dècades sense exercir-ne cap, fent política, manifestacions, investidures, i fins i tot abaixant els braços per evitar violències, cosa que els hauria de convertir, en bona lògica, en destinataris de la simpatia de tota aquesta equidistància benpensant, pacifista i unicornial.

Però no. Es veu que no. Les ànimes benpensants toleren millor els crims dels seus a tres mil quilòmetres de distància que no pas la política pacífica que s’exerceix al costat de casa.