Tribuna
Conciliar diferències
La freqüència amb la qual fem referència a la conciliació deu voler dir que un dels secrets per a la supervivència o per a una vida plena és el de saber conciliar. Qui més qui menys ha de conciliar una o moltes qüestions.
Cal conciliar la família i el treball. Cal conciliar la vida privada i la vida social. Cal conciliar els estudis i el lleure. Cal conciliar les obligacions i l’esbarjo. Cal conciliar molts aspectes que si no s’harmonitzen, es concerten o es concorden, poden complicar-nos excessivament l’existència.
En política, és important la conciliació entre formacions. Amb la conciliació dels diferents parers les decisions materialitzaran molt millor el treball orientat al bé comú. És a dir, les respostes dels grups polítics s’adequaran molt més a les inquietuds, necessitats i interessos dels ciutadans que els han escollit com a representants. L’entesa entre les formacions que integren un parlament, un ajuntament o una entitat civil ajudaria en gran mesura que la societat s’identifiqués amb les seves institucions.
Un altre àmbit en el qual la conciliació de les diferències és essencial és el de l’escola. L’escola ja no excel·leix només per la transmissió de coneixements i valors sinó per la capacitat de fer arribar valors i coneixements a tot l’alumnat sense excepcions. S’han encunyat termes com escola inclusiva i atenció a la diversitat per tal d’anomenar alguns dels reptes més difícils actuals. Es coneix, però, que la diversitat que d’aquesta manera s’esmenta no defineix res de totalment nou. La diversitat és inherent a la mateixa escola des de la seva existència. Són les evidències i el sistema d’ensenyament actuals els que han propiciat l’aparició d’uns termes tècnics que posen en relleu la voluntat i la necessitat d’integrar aquesta conciliació dins del sistema educatiu.
Pel que fa a la religió, el cristianisme, majoritari a casa nostra, viu de moltes maneres la conciliació de les diferències. A grans trets es fa al·lusió al diàleg interreligiós i a l’ecumenisme. El diàleg interreligiós es dona entre les diferents tradicions religioses i el diàleg amb les tradicions no creients, les que contemplen la realitat exclusivament des de la racionalitat. L’ecumenisme, en canvi, planteja de superar les diferències a partir de la premissa que la veritat és un do. A causa d’això el cristià ha d’esdevenir capaç d’obrir-se, d’intercanviar i de deixar-se acompanyar en la seva recerca.
Aquest mes d’octubre, el papa Francesc ha ofert una nova mostra de voluntat de conciliació en l’Església. Francesc ha convocat, no un concili, sinó un sínode de bisbes. L’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes se celebra per 29a vegada des que va ser instituïda pel papa Pau VI, l’any 1965, per tal que l’ajudés en el govern de l’Església. Francesc es referma en el seu treball en una Església polièdrica amb la constitució del sínode sota el lema Per una Església sinodal: comunió, participació i missió. El papa concreta les intencions del sínode en unes qüestions totalment innovadores. Innovadores pel que fa als participants, una assemblea de bisbes a la qual no només assisteixen bisbes sinó també laics i dones (laiques i religioses), que, per primera vegada en la història, tenen dret a vot. Innovadora és igualment la disposició en 35 taules rodones dels 464 participants del sínode, que han de debatre i reflexionar sobre les qüestions que prèviament s’han debatut en les diferents comunitats. Amb aquesta disposició tots els participants discutiran les qüestions cara a cara amb el màxim respecte a la paraula de cada membre de les 35 taules. Es defuig tot personalisme i tot autoritarisme en les reflexions.
El papa Francesc vol fer avançar l’Església de forma sinodal. Lluny tota semblança entre el sínode i el funcionament d’un parlament o la simple concessió d’uns quants permisos provinents del pontífex. No es pot comparar l’Assemblea Sinodal amb un òrgan polític. Es tracta d’una convocatòria en l’esperit i cal fer-ne un lloc de gràcia i comunió. El papa vol conèixer de quina manera poden construir tots els batejats una Església més participativa, oberta i evangèlica.
Conciliar per viure més i millor és una actitud personal que esdevé col·lectiva en àmbits com la política, l’educació o la religió. Conèixer casos i exemples concrets de conciliació de les diferències permet que la conciliació esdevingui al màxim d’òptima i real possible. Permet una societat que sap viure la diferència com una riquesa i de manera pacificada.