mirades
Jordi Grau
L’enigmàtic Vázquez Montalbán
Periodista i escriptor prolífic i militant comunista, el creador de Carvalho va morir fa vint anys a l’aeroport de Bangkok
El calendari em recorda que fa vint anys que va morir Manuel Vázquez Montalbán. La notícia de la seva mort va ser com un xoc, tot i que el vaig conèixer de manera molt superficial, tres o quatre converses, totes amb el rerefons de temes periodístics. Però quan aquell 18 d’octubre del 2003 vam saber que el cor de l’escriptor barceloní s’havia aturat a Bangkok, precisament a l’aeroport de Bangkok, em va envair un profund sentiment de tristesa. Tenia només 64 anys i, tot i que l’havien operat del cor i li havien implantat quatre bypass poc abans, res indicava que es pogués morir com ho va fer. A El Punt preparàvem en aquell moment la sortida de l’edició nacional del diari i amb en Xevi Planas i la secció de Cultura vam fer un munt de planes amb opinions de gent sobre la seva obra. I és que calia, perquè en Manolo, com li deien els amics, va ser extraordinàriament prolífic com a periodista, per guanyar-se la vida, i com a escriptor. Un centenar llarg de llibres de tot tipus: assaig, novel·la, poesia... I els Carvalho, és clar; algú n’ha calculat 27 entregues en diverses modalitats de publicació.
Per què, doncs, em va aclaparar tant la mort d’un escriptor reconegut però a qui gairebé no coneixia? Per tot el que jo havia llegit del molt que ell va escriure. I potser perquè la seva vida m’havia interessat. Aquell home que va escriure de tot i ho va fer tan bé era un català de Barcelona, amb família gallega, fill d’una modista i d’un treballador militant del PSUC a qui no va conèixer fins als cinc anys perquè estava empresonat per qüestions polítiques. Havia nascut al Raval, i ho va tenir complicat per tirar endavant i estudiar filosofia i lletres i periodisme. Va ser militant del PSUC i, poc després de casar-se amb Anna Sallés, historiadora, els van empresonar per haver donat suport als miners d’Astúries. Ell mateix en feia conya i deia que va ser per haver cantat Asturias, patria querida, encara que després deia amb ironia que potser també havien cridat alguna consigna a favor de la vaga general i de la caiguda del dictador. Tres anys de presó per a ell, divuit mesos dels quals els va complir a la presó de Lleida, on va escriure dos llibres de poesia i Informe sobre la información. La mort del papa el va alliberar.
Va escriure molt per poder viure i, després, va viure per escriure, segons s’ha publicat. Siglo XX, Triunfo, Tele eXpress... Però, comunista com era, havia començat a la falangista Solidaridad Nacional. Va durar poc. Quan li prohibien publicar, utilitzava pseudònims, com Jack el Decorador a Hogares modernos. Va ser l’ànima de Por favor, on fent conya es deia el que no es deixava publicar. Allà també va signar com Manolo V el Empecinado. Comunista gastrònom, va treballar molt i va militar sempre a favor de la llibertat. Era enigmàtic. Tenia dues dates de naixement, el 14 de juny del 1939, quan va néixer, i el 27 de juliol, quan el van inscriure per les circumstàncies del moment. I dues dates de defunció, el 18 d’octubre, quan va morir a l’aeroport de Bangkok, on l’avió havia fet escala després de fer conferències a Austràlia, i el 17 d’octubre. I és que era 18 a Tailàndia però encara 17 a la Barcelona que tant va estimar i tant el va fer patir.