L’escriptor ètic, coherent i valent

És el tercer capítol que dedico a Manuel Vázquez Montalbán, que ara fa vint anys va morir per problemes de cor a Bangkok quan tornava a Barcelona des d’Austràlia, on havia pronunciat diverses conferències. Vaig escriure dimecres de l’intel·lectual, poeta i escriptor i ahir del pare del detectiu Pepe Carvalho, el seu personatge més conegut i el que el va fer més popular. Però hi ha un altre aspecte que voldria recordar. Manuel Vázquez Montalbán era marxista i va militar al PSUC en els anys durs del franquisme i es va mantenir fidel a les seves idees en la transició del PSUC a Iniciativa per Catalunya, on també va militar. De fet va estar en llocs de comandament de la formació política, però la seva va ser una visió crítica no sempre ben acceptada pel dogmatisme comunista de l’època. Potser per això va assassinar sobre el paper un secretari general del PCE, Fernando Garrido, que s’assemblava molt a Carrillo, en una de les seves novel·les que va donar lloc a una pel·lícula de Vicente Aranda que encara s’aguanta i que tenia en el cantant Patxi Andión el protagonista de Carvalho i en Victòria Abril, Carmela, la militant que l’acompanyava per Madrid. Allà Carvalho ha de treballar amb Fonseca, un vell policia franquista i torturador, molt semblant al comissari Conesa rehabilitat en la realitat per la policia de Martín Villa. A la novel·la hi ha una curiosa discussió sobre el sentit religiós de la militància que se centra en la dissertació sobre el cul de la camarada, després d’un enfrontament als anys 60 entre el secretari general i un jove militant, Carvalho, que quan el secretari general diu que si cal agafaran les armes i aniran a les muntanyes, rep la pregunta del jove militant que li demana exactament quines muntanyes.

Vázquez Montalbán dubtava molt, però tenia clares unes quantes coses. El 1992, en plena Operació Garzón, quan era articulista destacat d’El País, que havia defensat aquella batuda com a necessària operació de neteja, va acceptar llegir el manifest en el decurs del concert Catalunya vol viure en llibertat, que aquest diari va organitzar a la Devesa de Girona per protestar contra les detencions indiscriminades d’independentistes, molts dels quals van denunciar tortures. Molts anys després, l’Estat espanyol va ser condemnat a Europa per no haver-les investigat.

“Jo no soc independentista. Ara bé, estic a favor de l’autodeterminació.” Frase contundent que li va dir a l’Imma Merino, que el va entrevistar en aquell moment. “Vivim temps dolents per a l’ètica perquè no es poden defensar les veritats obertament”, va llegir en el manifest, en què deia: “Si hi ha sospites que s’infligeixen tortures, ja és motiu suficient per moure’s; si hi ha evidències, encara més.” Ell es va moure i va ser valent i coherent. I ètic. “No podem permetre que es persegueixi una opció política”, afirmava. Ell, en aquell concert amb Llach, El Último de la Fila, Els Pets, Sopa de Cabra, i al qual van donar suport Aute i Labordeta, va ser-hi present i se la va jugar. Només va demanar una cosa per fer-ho. Que després del gran concert de la Devesa el portéssim en cotxe a Cruïlles. Carles Puigdemont, llavors periodista d’aquesta casa, va ser qui va fer-ho.