Tot ho acaben espatllant
Quan fa deu anys es posava en marxa l’AVE, semblava un somni impossible poder anar de Girona a Barcelona i a Madrid en el temps indicat, amb puntualitat i amb comoditat. Deu anys després, aquell AVE lluent, modern, ràpid i puntual ha començat a adquirir els hàbits i les característiques de la resta de la xarxa ferroviària. Avui ja són habituals els retards a l’AVE, les aturades enmig del trajecte, els bitllets bloquejats perquè hagis de comprar els més cars, les cues digitals per comprar bitllets com si es tractés d’un concert de Bruce Springsteen i aquell neguit que ens ha acompanyat durant tants anys a l’hora d’agafar el tren, pel fet de no saber quan passaria ni quan arribaria.
Ja era difícil, però també han espatllat l’AVE i han aconseguit de nou rècords d’ineficiència. Les meves més sinceres felicitacions a la companyia més inútil d’Espanya. És el que passa quan tens empreses dirigides no per professionals, sinó per col·locats de partits polítics que no tenen ni idea del que tenen entre mans. Renfe i Adif –l’ordre dels factors no altera el producte– han aconseguit una fita impossible: convertir-se en el principal malson de milers de catalans que diàriament perden hores, salut i diners perquè no tenen més remei que viatjar en el que deu ser el pitjor transport d’Europa. Algú hauria de començar a dir, però, que aquest malson no s’acabarà fins que no refacin de nou tota la infraestructura ferroviària de Catalunya que, com s’ha vist, cau a trossos fruit d’anys i panys de deixadesa. Ja va passar amb la xarxa elèctrica, quan a principis del segle XXI va començar a caure a tot Catalunya perquè les companyies responsables s’havien oblidat de fer el més mínim manteniment i cap inversió. Aleshores, algú amb seny va decidir invertir el que no s’havia invertit en trenta anys i refer tota la xarxa elèctrica a Catalunya. El resultat és quelcom que funciona i que gairebé no presenta incidències. Potser que Renfe i els d’Adif prenguin exemple i algú assumeixi amb valentia que l’única solució per a aquest problema endèmic és invertir, invertir i invertir, fins a aconseguir renovar fins el darrer cargol i fins la darrera travessa. Malauradament, ens queda molt per patir.
