País petit

Catalunya ha sobreexplotat d’una manera delirant els grans noms de l’art en detriment d’un teixit de creadors molt més ampli. Ha passat i passa en molts altres àmbits, en què tot pivota al voltant d’una figura o d’una institució anomenada important i pel mateix preu excloent. Tan hi fa que hi hagi pluralitat de diaris, que l’hegemònic és un de sol. De televisió, una. D’equip de futbol, un. I així en tot. En art, que és del que vull parlar, hem arribat a l’extrem que en l’imaginari de la societat només habiten un Casas, un Rusiñol, un Miró, un Dalí i, amb sort, un Tàpies. Podríem assenyalar culpables, per començar els mateixos mitjans de comunicació, que dediquem els titulars a sis columnes sempre als mateixos; continuar amb els museus, que repeteixen una vegada i una altra exposicions de stars, i acabar amb els responsables polítics, que tampoc se salten mai el guió dels artistes de fama en els seus discursos. La setmana passada vam perdre en pocs dies de diferència dos artistes de gran talent i clarividència, de la mateixa generació però estils, caràcters i interessos molt diferents, Àngel Jové i Eduard Arranz-Bravo, poc acompanyats, almenys en vida, pels que he anomenat més amunt. I així és com un país llança per la borda la seva riquesa cultural.