Que fort vas, Miquel!

“Ni un pam més de ciment a la Costa Brava”, deia ahir l’amic Miquel Riera en una entrevista que, amb motiu de la publicació de la seva primera novel·la, L’ombra dels ocellots, li feia en Lluís Llort. En Miquel va molt fort! Massa fort, segurament. “Ni un pam” és molt dir. I més si parlem de ciment. Però em sento molt a prop d’ell. I no només pel ciment i per la Costa Brava. Parlem del ciment com a punta de l’iceberg d’un model econòmic de monocultiu vell i caduc. I la Costa Brava com a símbol d’un país esbardufat i fuetejat de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Ahir, mentre en Miquel predicava al desert des de les nostres planes, Sánchez Llibre i Foment tornaven a la càrrega depredadora amb l’aeroport. Si et distreus una mica, apareixen amb la cantarella del Prat i les llargues distàncies. Ho devien amanir en el dinar del civet i marinar en el sopar del Planeta, vist com han vingut de forts. Ni una, ni dues, ni cinc, ni mitja dotzena. Fins a onze propostes, recullen. Totes d’ampliació, és clar. I no opten per la dels enginyers sobre el mar de fa uns mesos. Ells reblen el clau i doblen la proposta d’Aena sobre la Ricarda. Això sí, s’hi eleven per sobre amb pilars. Es veu que és una proposta mediambiental de primer ordre i que quasi anirà tan bé per a la flora i la fauna com per als avions i els passatgers transoceànics. No sortim del ciment i ningú ens explica per què. Haurem de fer-nos forts amb en Miquel. “Ni un pam més.”