Milei

Sovint costa enten­dre el que voten a fora. Mireu, si no, el cas de l’Argen­tina, on l’his­triònic Javier Milei, una mena de versió local de Trump i Bol­so­naro, acaba de pas­sar a la segona volta pre­si­den­cial. És veri­tat que tot­hom el donava per gua­nya­dor ja en la pri­mera i que el pero­nista Ser­gio Massa l’ha fre­nat. De moment. Milei, que no perd la con­dició de favo­rit, encara té opor­tu­ni­tats d’entrar a la Casa Rosada el mes vinent. Ultra­dretà, popu­lista, lli­ber­tari, anar­co­ca­pi­ta­lista... a Milei se li han engan­xat mol­tes eti­que­tes per defi­nir un per­so­natge que ha fet de la guerra a la “casta” política el seu leit­mo­tiv. El can­di­dat de La Liber­tad Avanza pro­posa un pro­grama de pri­va­tit­za­ci­ons que abraça la sani­tat i l’edu­cació, i la dola­rit­zació de l’eco­no­mia. Car­rega con­tra la justícia social i defensa la com­pra­venda d’òrgans humans, diu, per posar fi a les llis­tes d’espera per a tras­plan­ta­ments. També, la tinença d’armes, amb algun matís. En un país amb una situ­ació econòmica i social des­es­pe­rada, es pot enten­dre que sedu­eixi molt jovent amb la pro­mesa d’un horitzó. El que pre­o­cupa és que sigui al preu d’unes polítiques ultra­li­be­rals que s’han reve­lat fra­cas­sa­des en el con­ti­nent i, sobre­tot, al preu de blan­que­jar la dic­ta­dura mili­tar dels anys setanta i el seu exe­cra­ble ter­ro­risme d’estat.