Ens l’estan fotent!

No veig gens clar el procediment sobre l’oficialitat del català a Europa. No soc dels que senten veus ni se’m revelen conspiracions universals. Al contrari. Sovint faig el badoc i en l’exercici del saludable art de badar imagino com veuria l’àvia Neus la situació. Vista la pirueta màgica del ministre Albares d’ahir (i ja en van dos de tres), apostaria perquè ens l’estan fotent. Encara que fa de mal dir quina és la jugada, i que no sé qui és que ens la juga, però ens la foten. I ja es veurà, que ens la foten. Només és qüestió de dies. Potser és més adequat usar llenguatge planià i dir que ens acollonen. És el ventall en què ens movem. Entre que ens l’estan fotent i que ens acollonen. Encara més. Començo a tenir tota la sensació que ens acollonen de mala manera. S’intuïa des del primer dia, des del 23-J, des que va començar el ball de rams. Des que l’aritmètica parlamentària es va torçar per als espanyols de dretes i des que els espanyols d’esquerres varen ensumar una oportunitat. Algú ha entès què explica el ministre? No hi ha ningú que s’hi oposi, però no s’aprova. Hi ha països que ho veuen bé però no sabem quins són. En canvi, hem escoltat Suècia, Finlàndia, Letònia i Lituània, que diuen molt clar que no ho veuen. El ministre Albares, la guilla que tenim vigilant les gallines, diu que els vots no importen, que importen els vets i que no ens veta ningú. Però per dues vegades s’ho han (ens ho hem) menjat amb patates.