Francina: la veu dolça i combativa

Va ser la primera veu que va sonar a Ràdio Girona, el dia 10 de desembre farà 90 anys. Però Francina Boris i Vidal, nascuda a Girona el 29 de gener del 1915, va ser molt més que una veu dolça i reconeguda al llarg de més de 70 anys de carrera, va ser molt més que la veu de la sardana des de Nostra dansa, programa que va començar el 1942 i que només va deixar quan la salut no li va permetre continuar. La Francina va ser una combativa lluitadora pel seu país, Catalunya, i per la seva llengua, la catalana. I ho va ser tot i els més de 35 anys de dictadura franquista que va haver de suportar. Ahir va fer deu anys de la seva mort. Girona la recorda amb el passeig Francina Boris de Domeny, i sardanes, dels mestres Mas Ros, Lluís Duran i Joan Lluís Moraleda, entre d’altres la recorden. Creu de Sant Jordi, va rebre innombrables reconeixements.

Tenia 18 anys quan un jurat del qual formava part Carles Rahola la va escollir per ser, amb Jacint Carreras, la primera veu de Ràdio Girona. Poc després, ja era una de les grans veus de Ràdio Associació de Catalunya a Barcelona, on la va sorprendre la guerra. Un llibre, Camps du mépris, recorda la seva crida a defensar Barcelona i li atorguen el qualificatiu de “Pasionaria catalana”. Era a peu de micròfon quan van entrar les forces que s’havien aixecat en armes contra la República i va ser apartada de la locució fins al 1942, quan, fent una substitució a Girona, va conèixer el crític literari i cultural Miquel Vidal i Arquer i ja no es va moure de Girona i la seva ràdio.

Per a mi, la Francina va ser de les primeres persones que vaig conèixer el 1974, quan vaig entrar a treballar a Ràdio Girona, juntament amb María Jesús Medina i Josep Maria Amargant. La Francina era dolça, però combativa. Em donava consells: forma’t, estudia, llegeix, llegeix molt. Era locutora, feia molta publicitat i va treballar sempre per la defensa de la llengua, tot i que havia de fer-ho en castellà. Però, tan aviat com va poder, Nostra dansa va ser en català. I no va deixar d’explicar què era Catalunya i què ens havien arrabassat. Els seus programes culturals per tot el país, alguns dels quals amb Enric Frigola, així ho demostren: D’ací, d’allà, d’un clar país, Dreceres de la nostra llengua, Salvem la natura... Jo la recordo fent feliç la gent amb A quién felicitamos hoy i Les hores de l’amistat, que reunia gent per anar a Montserrat o celebrar la missa del gall. La Francina era dolça, però tossuda. Amb en Miquel van formar un binomi perfecte i eren darrere de molts afers culturals i del premi Prudenci Bertrana. Va presentar la Nit de Santa Llúcia. Va fer país, que en dèiem llavors. I no va tenir pèls a la llengua per recordar davant Ramón de Rato, propietari de l’emissora, com l’havien expropiada als seus legítims propietaris, Ràdio Associació de Catalunya.

Va tenir un fill, Jordi Vidal Boris, desaparegut prematurament i que va fer molt per l’art d’aquest país a Espais i altres iniciatives. La Francina fa deu anys que ens va deixar, però sempre tindrà un lloc a la memòria col·lectiva per haver estat la primera veu de Ràdio Girona, una veu dolça però també una veu combativa.