Tribuna
I Hasél?
Quan aquesta peça vegi la llum potser l’acord que facilitarà la investidura de Pedro Sánchez ja serà del tot públic. Fins ara la qüestió ha anat de dades econòmiques sobre traspassos i de finançament per rescabalar el dèficit fiscal i d’intentar encaixar en l’ordre constitucional (en una Constitució en què, per cert, una part dels negociadors no hi creuen) el text d’una llei d’amnistia per tal que, quan més que probablement algú pregunti al Tribunal Constitucional sobre la seva constitucionalitat, pugui respondre en sintonia amb el que opina una minoria del meu gremi, que sí, que es pot justificar a l’empara de la Constitució que qui va delinquir per instrumentar una idea política no hauria d’haver estat processat ni condemnat i que en conseqüència s’ha d’entendre que mai va cometre el delicte. El PSOE, doblegat pel resultat de les eleccions del 23 de juliol, ha acabat dient que qui duria pres gràcies al seu control de la fiscalia és en realitat un pres polític.
L’existència de delictes polítics xoca, cal dir-ho, amb la idea mateixa de democràcia, ja que suposen una impugnació de l’activitat judicial i institucional en general. Quan el que hi ha, com s’ha dit aquests dies, és una convicció que el tema mai s’hauria d’haver posat en mans de la justícia, l’única solució constitucionalment viable és l’indult, una solució que la mateixa Constitució no vol general justament perquè el que vol evitar és que l’executiu impugni l’Estat per la via dels fets. I tot i que, per això, Sánchez ha hagut de recórrer a l’amnistia com a moneda de canvi per a la seva investidura, no ho fa perquè hi cregui, sinó perquè Puigdemont la necessita per tornar a Catalunya amb la mínima dignitat i sense passar per la presó. I sense això no hi ha pacte.
Però efectivament indult i amnistia no són el mateix. Si amb l’indult l’Estat perdona el condemnat, perquè entén que raons de justícia material fan inacceptable que compleixi amb la pena, en el cas de l’amnistia es tracta justament del contrari: és l’Estat el que demana perdó als condemnats o processats pel fet d’haver-los perseguit. És per això que l’amnistia suposa una impugnació general de l’acció institucional i del parer de les majories parlamentàries que li havien donat suport, fet que pot convenir extraordinàriament als partits independentistes, però que resulta incomprensible en l’acció d’un partit de govern a Espanya. En poques paraules, si l’amnistia vol ser l’instrument per millorar la governabilitat del país, podem creure que és aquest l’ànim amb què es demana i s’accepta la mesura per part dels seus beneficiaris?
I és aquí on entra en joc Pablo Hasél. No és estrany que qui fa tres anys que està a la presó per haver estat condemnat pels delictes d’enaltiment del terrorisme i injúries a la corona s’hagi manifestat crític amb el que sembla l’abraçada imminent de l’independentisme partidista amb el candidat Pedro Sánchez. Perquè si algun delicte es pot considerar polític en un sistema democràtic és aquell en què plana el dubte sobre els seus límits amb la llibertat d’expressió, més encara quan el Tribunal Europeu de Drets Humans ja ha dit en algunes ocasions que els delictes que aquest respecte manté el Codi Penal espanyol podrien estar vulnerant aquesta llibertat civil, i no tant perquè no hagin d’existir sinó pels contorns del bé jurídic que haurien de protegir.
Hasél es pregunta per què aquesta mena de delictes no es poden entendre tan esborrables com la malversació o la desobediència que juntament amb la sedició, i fins i tot versemblantment el terrorisme, s’eliminaran en les persones protagonistes del procés. Probablement es pot dir que perquè en el seu cas n’hi hauria prou eliminant aquests delictes o les seves eventuals interpretacions restrictives de la llibertat d’expressió. La força retroactiva de qualsevol nova llei més favorable penalment trauria Hasél de la presó. En canvi, sobre la sedició sembla difícil dur a terme aquest camí d’eliminació i no és pensable en el context actual que sigui convenient treure del Codi Penal la malversació o la desobediència a l’autoritat. Així doncs, Hasél es pot oblidar de poder seguir el camí d’exiliats, embargats o condemnats pels fets d’octubre i rodalia, malgrat ser molt més fàcil entendre que els temps canvien sobre els límits de la llibertat d’expressió que sobre el càstig que pugui merèixer atemptar contra la unitat de l’Estat mentre així es mantingui establert en la Constitució.