Tot, menys la independència

L’amnistia és una bona notícia, sobre això no hi pot haver dubte sense mala fe. Repara injustícies, estalvia patiments i, sobretot, reconeix el caràcter polític del conflicte entre Catalunya i Espanya. Ara bé, dit això, el més important és que l’amnistia és una eina que el govern espanyol considera útil per al que ells anomenen “reencuentro total”, que en català vol dir que esperen aconseguir una desmobilització completa de les bases socials de l’independentisme i una fixació, clara i indefinida, de les elits polítiques catalanes dins dels límits de l’autonomisme. És amb aquesta intenció que els negociadors del PSOE han estat d’acord a posar un límit temporal a la repressió. El reconeixement del dret a l’autodeterminació, per contra, continua igual de lluny perquè aniria en sentit contrari.

Sabut això, és l’independentisme en el seu conjunt que ha de reflexionar sobre el futur polític de Catalunya. Com és notori, hi ha qui considera que l’objectiu de la independència ha d’ocupar el mateix espai simbòlic que, posem per cas, el socialisme per al PSC. És a dir, un emblema electoral que defineix l’origen del partit, no pas els seus objectius futurs. A l’altra banda, hi haurà sectors que insistiran en la lluita per una República Catalana, aprofitant els resultats d’una negociació que està generant una profunda divisió fins i tot a nivell dels engranatges de l’Estat profund.

Són els partits i les entitats independentistes, per tant, els que hauran de demostrar, d’ara endavant, que l’amnistia no afebleix –encara més– el moviment polític. O, si decideixen el contrari, els que hauran d’aconseguir el retorn dels seus electors a un catalanisme autonomista i inofensiu.

I una cosa important. Els lideratges del procés haurien d’acabar aquí el seu recorregut, un cop han tancat el cicle que ells mateixos van obrir. Ho han fet tot, menys la independència. Ara els toca a uns altres.