Impotència

Mirar les notícies és un exer­cici de for­ta­lesa davant la impotència. No par­laré de geno­ci­dis impu­nes men­tre la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal fa l’orni, perquè ja n’hi ha experts. Assis­tim impàvids a la cons­ta­tació que el català retro­ce­deix pot­ser de manera irre­ver­si­ble. Veiem com el país, que sem­pre ha estat d’aco­llida amb qui venia a tre­ba­llar, ha esde­vin­gut pele­gri­natge per a turis­tes i parc temàtic per a expats amb diners, que adap­ten l’entorn als seus capri­cis, dit sia de pas­sada, amb l’aqui­escència de molts locals. En la qüestió medi­am­bi­en­tal i de tran­sició energètica, la per­cepció és que el més calent és a l’aigüera, una aigüera que, per cert, no rep prou aigua des de fa dos anys, i mal­grat això les res­tric­ci­ons no han començat fins que han començat a mar­xar els turis­tes. L’atenció primària ha pas­sat a ser atenció telefònica. Les infer­me­res han de fer de met­ges; els met­ges, d’espe­ci­a­lis­tes, i els espe­ci­a­lis­tes ningú sap on paren, perquè acon­se­guir-hi una cita és una qui­mera. Dels pro­ble­mes de mes­tres i pro­fes­sors per aten­dre aules satu­ra­des, ja ni en par­lem. Els preus del men­jar s’enfi­len, però les boti­gues por­ten pomes de Nova Zelanda i taron­ges de Sud-àfrica. Una plaça en una residència d’avis costa el sou de dues o tres per­so­nes. I, men­tres­tant, ens eva­dim amb oci de con­sum imme­diat per pas­sar del pes­si­misme ine­vi­ta­ble al men­fo­tisme. Pot­ser ens fal­ten revul­sius.