Pobra col·lecció

Ser ric no és sinònim de tenir bon ull per comprar obres d’art. Però encara hi ha una confusió pitjor: creure’s que una col·lecció feta a cop de talonari et donarà un estatus cultural que potser fins i tot t’ajudarà a tapar les vergonyes de la procedència de la fortuna amb què has comprat aquestes obres d’art. Silvio Berlusconi, mort el passat 12 de juny als 86 anys, no ha passat a la història només com un polític nefast, un empresari mafiós i un home sense ètica, també acaba d’entrar ara a la porta de l’infern dels col·leccionistes més ridículs de tots els temps. Se n’han adonat els seus propis hereus quan s’han trobat en un magatzem 25.000 quadres, la gran majoria d’escàs valor. Berlusconi es va gastar 20 milions d’euros els últims tres anys de la seva vida adquirint-los com un foll als programes de telebotiga de matinada. El drama de la família és triple: no recuperaran mai els diners invertits, el lloguer de l’hangar on s’amunteguen les peces costa a la vora d’un milió d’euros a l’any i l’estat de conservació d’aquestes rampoines, una curiosa barreja d’escenes religioses i nus femenins, és deplorable, plenes de pols i colonitzades pels corcs. Tenint en compte tots aquests factors, jo si fos dels fills obriria un museu dels horrors. Almenys cobrarien entrada i segur que hi hauria cua per visitar-lo.