Articles
Pasqual Maragall, l'avi
Passa-ho!
S’ha fixat que Pasqual Maragall s’assembla cada cop més a Francesc Macià? Físicament parlant, em refereixo. Bé, i si busquéssim paral·lelismes polítics, potser també els trobaríem. Filant molt prim, però els trobaríem. Només caldria canviar relacions amb institucions per relacions amb partits. Però això avui no toca. El paral·lelisme Macià-Maragall que ens interessa és el que l’ha convertit en l’avi.
Ja quan va deixar de ser president (o, més concretament, quan el seu partit el va fotre fora de president) el sentiment majoritari de la gent va ser de suport. El que va rebre dels seus col·legues de professió d’altres partits era molt interessat, i tant, però el dels votants era, en general, totalment sincer. Maragall apareixia com el feble al qual les males arts pròpies dels aparells dels partits havien apartat de la primera línia. Però amb això no n’hi havia prou per generar aquesta reacció.
Maragall havia aconseguit amb els anys transmetre una imatge d’avi rondinaire però entranyable que va a la seva. D’avi al qual la filla obliga a menjar verdura i que d’amagat es fot una coradella de primer i un capipota de segon mentre somriu sorneguer accentuant encara més la petitesa dels seus ulls. D’avi que li tapa al seu nét totes les malifetes i, si cal, encara l’ajuda a fer-ne unes quantes més. I només va faltar que en Queco Novell incorporés al seu personatge de Polònia el famosíssim “que cabrooon!!”. Els nens paren Maragall pel carrer i li diuen la frase com si la diguessin al seu propi avi. La diferència és que no és el seu avi sinó un expresident de la Generalitat.
Doncs bé, ara l’avi ens ha dit que està malalt. I ens ho ha dit traient-ne transcendència i anunciant que lluitarà, com fan els avis valents. Els polítics que van apunyalar-lo, cosa que va inclosa amb el sou de polític, han aparegut als mitjans parlant de la seva dimensió humana i bla, bla, bla. Els ciutadans no han fet declaracions públiques. No calia. Des d’abans-d’ahir Pasqual Maragall s’ha convertit en l’avi de tots els catalans.
Ja quan va deixar de ser president (o, més concretament, quan el seu partit el va fotre fora de president) el sentiment majoritari de la gent va ser de suport. El que va rebre dels seus col·legues de professió d’altres partits era molt interessat, i tant, però el dels votants era, en general, totalment sincer. Maragall apareixia com el feble al qual les males arts pròpies dels aparells dels partits havien apartat de la primera línia. Però amb això no n’hi havia prou per generar aquesta reacció.
Maragall havia aconseguit amb els anys transmetre una imatge d’avi rondinaire però entranyable que va a la seva. D’avi al qual la filla obliga a menjar verdura i que d’amagat es fot una coradella de primer i un capipota de segon mentre somriu sorneguer accentuant encara més la petitesa dels seus ulls. D’avi que li tapa al seu nét totes les malifetes i, si cal, encara l’ajuda a fer-ne unes quantes més. I només va faltar que en Queco Novell incorporés al seu personatge de Polònia el famosíssim “que cabrooon!!”. Els nens paren Maragall pel carrer i li diuen la frase com si la diguessin al seu propi avi. La diferència és que no és el seu avi sinó un expresident de la Generalitat.
Doncs bé, ara l’avi ens ha dit que està malalt. I ens ho ha dit traient-ne transcendència i anunciant que lluitarà, com fan els avis valents. Els polítics que van apunyalar-lo, cosa que va inclosa amb el sou de polític, han aparegut als mitjans parlant de la seva dimensió humana i bla, bla, bla. Els ciutadans no han fet declaracions públiques. No calia. Des d’abans-d’ahir Pasqual Maragall s’ha convertit en l’avi de tots els catalans.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.