Arquitecte, poeta, novel·lista...

Quim Español i Llorenç (Girona, 1945) és un personatge polièdric que excel·leix en tots els aspectes amb què s’ha relacionat. És també una persona d’una discreció inaudita, que sembla que vulgui passar desapercebut per la vida, deixant que sigui la feina feta el que parli per ell. És un personatge important de la Girona de la segona meitat del segle passat i de les primeres dècades de l’actual i per això m’he decidit a escriure sobre ell, tot i que vull reconèixer que el conec poc i l’he tractat només arran de la publicació de la seva primera novel·la.

Quim Español és doctor arquitecte, ha estat professor i és assagista, poeta i novel·lista. Com a arquitecte, ha tingut una dilatada carrera, amb despatx propi. També ha estat professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la UPC, i de l’Accademia di Architettura de Mendrisio, a Suïssa. Durant quatre anys, del 2000 al 2004, va ser director de Plans i Projectes Urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona. Ha publicat diversos llibres sobre arquitectura i assajos en què la relaciona amb l’art.

Quim Español és també un home compromès. Ho va ser durant la dictadura i, després, amb l’arribada de la Transició, es va posar al capdavant del projecte socialista a les comarques gironines i va ser primer secretari del PSC. Es diu que si hagués volgut hauria pogut formar part de les primeres llistes al Congrés, que va encapçalar Ernest Lluch, o fins i tot anar al capdavant de la llista de les municipals a Girona.

Però, al marge de tot això, que segur que serà estudiat i publicat, Quim Español és poeta i ha tingut reconeixements per la seva obra. Va guanyar el Carles Riba de poesia per Ultralleugers (Proa, 1994) i el primer premi dels Jocs Florals de Barcelona amb L’arbre de la innocència (La Magrana, 1998), També ha publicat 70 poemes (2007), Nadir i altres nits (2012) i Elegies (2018), al marge de llibres tècnics i assajos, entre els quals Girona. Anatomia de la ciutat històrica (2003).

No va ser fins al 2019 que va publicar la seva primera novel·la amb Edicions del 1984. Francesca era una peça delicada que amagava una història dura i plena de música, un retrat de l’assetjament psicològic a una dona destacable. La va seguir El rai dels innocents, en què un professor d’una escola marginal d’alta complexitat d’una ciutat no identificada explica la història d’un noi i fa el retrat psicològic d’un innocent expulsat de la societat. No és estrany que l’autor fos durant tres anys professor de matemàtiques en un curs de programes de formació i d’inserció.

Amb la tercera novel·la, Un lloc en el temps (2022), ha guanyat ben merescudament el premi El Setè Cel, que li van entregar la setmana passada a la biblioteca Iu Bohigas de Salt. La novel·la recupera memòries d’infància i és una crònica d’una educació, també moral, que rep un estiu en un poble rural proper a Banyoles on descriu el rancor que hi pot haver entre famílies. Tres novel·les d’una altíssima qualitat literària, molt ben rebudes per crítica i públic. Cal llegir-les, tot i que Quim Curbet ens alerta que de Quim Español són tan valuosos els seus silencis com les seves paraules.