Opinió

SAÜL GORDILLO

periodista

El periodista que més passió hi posava

El company i amic de Josep Maria Flores Saül Gordillo recorda el seu tarannà inimitable i la seva trajectòria

Ens acaba de dei­xar als 54 anys un gran peri­o­dista, extra­or­di­nari expli­cant històries i el més apas­si­o­nat que mai he vist en una redacció. Els temes d’en Flo­res eren els temes de tota la redacció, ens feia par­ti­ci­pants a tots els com­panys del diari amb cada detall, amb cada gestió, amb cada nove­tat, amb totes i cadas­cuna de les anècdo­tes de les mol­tes amb què sem­pre aca­bava topant pel camí.

En Josep Maria era excep­ci­o­nal en aquesta manera de tre­ba­llar que avui tant es troba a fal­tar a les redac­ci­ons i en els mit­jans. Lluny de l’indi­vi­du­a­lisme, lluny de la manca de trans­parència, en Flo­res era un motor fona­men­tal a la redacció fent que els seus temes fos­sin els temes de tot­hom, fos­sin les històries que nosal­tres teníem el pri­vi­legi de conèixer i viure abans que els lec­tors les pogues­sin des­co­brir a les pla­nes de Punt Diari, El Punt i El Punt Avui. Aques­tes van ser les capçale­res de la seva vida, de les nos­tres vides.

Des que va començar a Punt Diari a l’Alt Maresme, cobrint notícies d’Arenys de Mar i Arenys de Munt pri­mer, abas­tant tot l’Alt Maresme després, fent el salt a la dele­gació de Bla­nes poste­ri­or­ment, mun­tant l’edició del Maresme al Camí de la Geganta de Mataró, anant al Gar­raf a fer les expan­si­ons ter­ri­to­ri­als que en Joan Vall Clara anava orques­trant, for­mant part de la sor­tida d’El Punt a Bar­ce­lona, amb l’edició naci­o­nal, tor­nant al Gar­raf i el Penedès i, d’uns anys ençà, ja amb el for­mat de tele­tre­ball.

No es pen­sin que el tele­tre­ball li va fer per­dre el tremp i la impli­cació periodística, aquest com­promís per­so­nal i pas­si­o­nal amb les notícies, amb allò que en dèiem “temes”, no pas. Era capaç de tenir-te una hora i mitja al telèfon per expli­car-te una història, un “tema”, un pro­jecte, amb la mateixa inten­si­tat dis­cur­siva i humana que hi posava quan com­partíem redacció a Mataró, Bla­nes o Bar­ce­lona.

En Flo­res, a qui al diari alguns dèiem Flowers, i a Arenys de Munt li deien Tule, ens ha dei­xat aquesta nit, pocs mesos després que li detec­tes­sin la maleïda malal­tia. Ha llui­tat fins a l’últim moment, ha per­sis­tit fins a l’últim segon, ha llui­tat com sem­pre feia amb les seves històries periodísti­ques. Si en lloc de publi­car a El Punt i de ser d’Arenys de Munt, en Josep Maria hagués publi­cat en un rota­tiu de Bar­ce­lona o hagués for­mat part d’alguna cama­ri­lla, avui tota la pro­fessió li reco­nei­xe­ria una tra­jectòria impor­tant, a recor­dar.

Però des que va començar a Cor­reu del Maresme, amb Enric Sierra, a Ràdio Arenys i va entrar a tre­ba­llar a tant la peça a Punt Diari, per després for­mar part dels equips direc­tius d’El Punt al Maresme, el Gar­raf i Bar­ce­lona, en Flo­res ha fet feina i ha picat pedra, sense pro­mo­ci­o­nar-se ni bus­car la sim­pa­tia de cap nucli de poder. Era un home d’acció, i hi posava més com­promís pro­fes­si­o­nal i pas­si­o­nal amb una notícia local que mol­tes de les noves for­na­des hi posen quan pon­ti­fi­quen a xar­xes soci­als o sig­nen peces d’opinió sense haver “aixe­cat un tema” en la seva vida.

Deu ser per això que en Flo­res, tot i ser pre­sent a les xar­xes i conèixer totes les andròmines tec­nològiques, es man­te­nia ferm amb una essència tra­di­ci­o­nal de prac­ti­car l’ofici de peri­o­dista. Anar als llocs, par­lar amb la gent, fer mil tru­ca­des després, fer-se una com­po­sició de la història, mas­te­gar-la i pair-la en aquest procés tan seu de xer­rar-ho i expli­car-ho ver­bal­ment i, final­ment, escriure-ho amb una gran faci­li­tat i defu­gint sem­pre cap mena de pro­ta­go­nisme.

En Josep Maria, a part d’un home ena­mo­rat de la Cati i de les seves dues filles, i de tota la família en gene­ral, perquè era un paio molt social i que esti­mava els seus amb un cor enorme, era un com­pany de pri­mera. Era la per­sona que lubri­cava rela­ci­ons, que feia pinya. Avui és un dia trist, dur, hor­ri­ble. Però quan siguem capaços de pair aquest cop ens que­da­rem amb el record d’en Flo­res simpàtic i bro­mista. És el peri­o­dista que més conyes, imi­ta­ci­ons, bro­mes i diver­si­ons he vist fer en una redacció. Et pixa­ves de riure a cada moment.

Quan no hi havia mòbils, era espec­ta­cu­lar tru­cant al telèfon fix i fent-nos creure que a l’altra banda del telèfon hi teníem un pro­ta­go­nista de l’actu­a­li­tat o un lec­tor que ens estava pro­por­ci­o­nant l’exclu­siva de l’any. Quan ja t’havies empas­sat l’ham fins al fons, el veies com feia senyals o sor­tia des de la sala de reu­ni­ons on t’estava tru­cant. Amb ell i gràcies a ell, gràcies a aquest caràcter i per­so­na­li­tat, hem cres­cut pro­fes­si­o­nal­ment i per­so­nal amb un som­riure i amb un milió d’anècdo­tes que ho feien tot més diver­tit, més intens, més fami­liar. Amb ell acon­seguíem que anar al diari fos com ser a casa amb la família, i for­mar part tots ple­gats d’un mateix pro­jecte, d’una mateixa aven­tura.

A Bla­nes ho va acon­se­guir a les dues dele­ga­ci­ons que El Punt hi va tenir en la nos­tra època, quan Xevi Xirgo va mar­xar a Girona i ens hi van enviar a ell i a mi, junt amb Jaume Ginestà. A la dele­gació nova de Bla­nes, encara va ser artífex d’un ambi­ent irre­pe­ti­ble quan s’hi van incor­po­rar Dolors Gor­dils i Laura Jua­nola. Però quan la direcció del diari hi va enviar un redac­tor en cap que s’ano­me­nava Car­les Puig­de­mont, com a dele­gat, encara més. En Flo­res era espec­ta­cu­lar. Em venen al cap mil imat­ges i moments d’aquests com­panys en aque­lla dele­gació aquells anys. Els dinars a Pala­folls, les far­res noc­tur­nes, però sem­pre pen­cant, fent un peri­o­disme de pro­xi­mi­tat que no s’ha rei­vin­di­cat prou, i quan ho fas tu sem­bla que siguis un nostàlgic, un antic o un vanitós. Res més lluny de la rea­li­tat, i a l’heme­ro­teca em remeto.

A Mataró, quan en Vall Clara ens hi va enviar jun­ta­ment amb Pep Riera i Jordi Molins per obrir l’edició del Maresme que diri­gi­ria en Manuel Cuyàs, en Flo­res va tor­nar a jugar un paper deter­mi­nant. Allà en Josep Maria va conèixer la Cati Morell, peri­o­dista i com­pa­nya del diari amb qui faria pare­lla i tin­dria dues filles. Des d’aque­lla etapa, la Cati i en Josep Maria han com­par­tit pro­jecte vital i pro­fes­si­o­nal, han anat ple­gats i han fet pinya sem­pre. Em dei­xaré algun nom, i em sap greu, però en Manuel Cuyàs va diri­gir El Punt al Maresme amb un Flo­res que no només feia pos­si­ble que cada dia sortís el diari en una comarca que fins ales­ho­res tot­hom deia que era inver­te­brada, sinó que cohe­si­o­nava la redacció amb Fran­cesc San­ti­ago, Elena Fer­ran, David Marín, Laura Jua­nola, Cati Morell, Mar­cel Bar­rera, Montse Martínez, Edu­ard López, Albert Calls, Ure Comas, Núria Parera, Ana Villa­verde, Xevi Gal­ce­ran, Roland Ledo, Ricard Palou, Raquel Begi­nes, Fàtima Domínguez, Oriol Ribet, Natàlia Picó, Eva Font, Albert Camps, Xavier Agustí, Iolanda Màrmol, Lluís Martínez, Gerard Ariño, etc. Els equips comer­ci­als, amb Cris­tina Tau­lats,Enric Gamell i tants d’altres, que em per­do­nin per no poder-los citar.

A Bar­ce­lona, en Flo­res era el cap de la secció de Punt Divers (suc­ces­sos) i mem­bre de l’equip direc­tiu, amb Jordi Bus­quets, Manuel Cuyàs, Fer­ran Espada, Joan Rueda, Anna Ser­rano, Jaume Vidal i altres caps de secció; vam esten­dre aquest ambi­ent de ger­ma­nor als com­panys de la redacció que teníem a sota al mateix edi­fici del car­rer de les Tàpies, els de Vilaweb, amb Vicent Par­tal i Assumpció Maresma, i els de Cata­lo­nia Today, amb Car­les Puig­de­mont i Mar­cela Topor, entre molts d’altres. Els dinars i bere­nars que fèiem al Raval amb en Flo­res, Cuyàs, Puig­de­mont, San­ti­ago i altres eren memo­ra­bles. Era l’inici de l’època dels blogs i de l’arri­bada de les pri­me­res xar­xes soci­als. Érem peri­o­dis­tes “de comar­ques” ater­rats al Raval i amb un pro­jecte de diari inèdit per a la ciu­tat (i pot­ser també per al país) de l’època.

Després de la sor­tida de l’edició naci­o­nal d’El Punt, amb la marxa d’alguns dels com­panys ante­ri­or­ment citats a altres edi­ci­ons, mit­jans o a les ins­ti­tu­ci­ons que pes­ca­ven direc­tors de comu­ni­cació a les redac­ci­ons tra­di­ci­o­nals, i amb l’impacte que començava a tenir inter­net, es va començar a pro­duir una diàspora pro­fes­si­o­nal. Amb en Flo­res, cap canvi de feina o d’empresa era incom­pa­ti­ble amb man­te­nir el con­tacte i con­ser­var l’amis­tat. Érem de la família d’El Punt i érem del Maresme, dos ele­ments que ens mar­ca­ven i faci­li­ta­ven con­rear les rela­ci­ons. És cert que els anys, els can­vis en el diari, les noves eta­pes d’alguns en altres empre­ses i els com­pro­mi­sos fami­li­ars ens van anar allu­nyant, lògica­ment.

Quan un dels peri­o­dis­tes amb qui havíem coin­ci­dit a Bla­nes va ser nome­nat pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya després del pas al cos­tat d’Artur Mas, en Josep Maria Flo­res va escriure un dels diver­sos lli­bres que es van publi­car perquè el públic pogués conèixer qui era i com era Car­les Puig­de­mont. El títol del lli­bre, De pedra picada, ser­veix tant per al Molt Hono­ra­ble Pre­si­dent com per a en Josep Maria, perquè el seu com­promís amb la llen­gua, la cul­tura, el peri­o­disme i el país eren insu­pe­ra­bles.

En aquest sen­tit, hi ha un cert paral·lelisme en les tra­jectòries de Flo­res i Puig­de­mont. Tots dos peri­o­dis­tes van aca­bar fent el pas a la política, però en dimen­si­ons molt dife­rents. Men­tre Puig­de­mont va ser dipu­tat, alcalde, pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i euro­di­pu­tat, en Flo­res va fer el pas a la política com a regi­dor inde­pen­dent per ERC al muni­cipi on ha vis­cut els últims anys, Vilobí del Penedès.

Després de l’estiu, va haver de dei­xar l’acta de regi­dor (havia estat cap de llista) per culpa de la malal­tia. Explico això perquè ajuda a enten­dre dues idees que he anat repe­tint en aquest arti­cle que escric amb el cor tren­cat: el seu com­promís amb la comu­ni­tat, amb el país, i la capa­ci­tat social de fer-se refe­rent, esti­mat i res­pec­tat, com és que aca­bis de cap de llista elec­to­ral en un petit muni­cipi on has aca­bat fent cap.

(*) Arti­cle publi­cat ori­gi­nal­ment a www.​saul.​cat

Les necrològiques Telèfon 972 186 400 Dis­sab­tes i diu­men­ges a par­tir de les 18 h. necros@​elpuntavui.​cat



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.