Cobrar a tant la peça?

Com que no m’agrada ser tor­ra­pi­pes fa dies que provo de fer un vot de con­fiança a l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal i als acords (en són dos, no?) que han permès la inves­ti­dura de Sánchez. Miro d’aga­far-los per allà on coin­ci­dei­xen per veure si això em dona més pos­si­bi­li­tats de posi­ti­var-ho. Soc molt escèptic per més cares de pomes agres que hi hagi posat el rei, i em fa molta angúnia veure que cada dia que passa s’accen­tua allò que ja escri­via el dia 10. “Que el pre­si­dent Puig­de­mont m’hagi dei­xat amb un pam de nas, amb aquesta decisió que no com­par­teixo, no té cap interès ni cap trans­cendència. Ara el que és vital és que en els pro­pers dies, set­ma­nes i mesos no quedi amb un pam de nas (un altre) tot l’inde­pen­den­tisme. L’uni­o­nisme emmas­ca­rat (cive­tis­tes, inter­me­di­a­ris, equi­dis­tants, nego­ci­a­dors, ponts aeris, ter­ce­res vies, neo­au­to­no­mis­tes i mode­ra­dors) balla per un peu i al·lucina man­da­ri­nes.” Per jus­ti­fi­car que ferm, ferm (o al comp­tat que deien) no hi ha res, agafa volada la idea que ara cobra­ran a tant la peça. Ho diu Junts i ho diu ERC, però com més hi penso menys m’ho empasso. L’únic moment de veri­tat per forçar algú com Sánchez és men­tre et neces­sita perquè no té el que vol. Què faran quan els hagi dei­xat més emmas­ca­rats que una pae­lla bruta? Li pre­sen­ta­ran una moció de cen­sura com la de Vox amb Tama­mes? Ara­gonès tira milles amb 33 dipu­tats de 135. Què no farà Sánchez amb 165 de 350?