I Joan Carles de Borbó va ser rei

Tal dia com avui fa 48 anys, dos dies després de la mort del dictador Francisco Franco, van coronar com a rei Joan Carles de Borbó i Borbó. L’ambient va ser el propi de la dictadura franquista i es va fer veure que representava la continuïtat dels principis fonamentals del Movimiento, allò que Franco es va inventar per donar un cert contingut polític a l’aixecament feixista que ell va encapçalar. Franco va morir al llit i anys abans havia fet aprovar que Joan Carles, i no el seu pare, Joan, seria el seu successor a títol de rei.

Ho vaig viure als estudis de Ràdio Girona, vigilats per la Policía Nacional. S’havien obert moltes ampolles de cava en la intimitat, però al carrer hi havia més expectació i por que no pas alegria. El nou rei va jurar tot el que havia de jurar per ser-ho i després es va deixar aconsellar pels que li deien que ho havia de canviar tot per tal que tot seguís igual. Però formalment, en pocs mesos, el canvi d’imatge, però no de contingut, va ser molt important i molta gent el va apreciar. El cert és que amb la substitució d’Arias Navarro per Suárez tot va agafar velocitat. Hi va haver la llei de la reforma política, l’harakiri de les Corts, la legalització dels partits, les primers eleccions i l’aprovació de la Constitució.

Encara no tres mesos després de la seva coronació, Joan Carles i la seva dona formal, Sofia de Grècia, van tornar a Girona. Hi havien estat unes quantes vegades. Havien visitat Salvador Dalí i Josep Pla. Però van venir com a reis en el decurs d’una visita a Catalunya. El 20 de febrer del 1976 van arribar al migdia a l’aeroport en helicòpter i van visitar Girona i Olot. La plaça del Vi i la baixada del Pont de Pedra estaven plenes a vessar, així com la plaça de Catalunya, on van presenciar una desfilada militar. La gent de Girona es va abocar al carrer per veure’ls. Hi havia els que hi havien de ser i molt militar i policia. Però també molta gent, que els va victorejar.

Hi vaig anar per feina. Feia fred i el dia anterior havia plogut molt. L’ambient era d’expectació i de curiositat més que no pas de fervor monàrquic, com va dir el diari. Les pancartes eren en català i en castellà, almenys la dels empresaris. Ignasi de Ribot era l’alcalde, Antoni Xuclà el president de la Diputació i Armando Murga Carazo el totpoderós governador civil, de qui caldrà parlar-ne. El rei va fer un discurs breu que va acabar en català amb el desig de viure “eternament en l’ordre i en la pau, en el treball i en la difícil i merescuda llibertat”. Això ja era un pas endavant. Sí, aquell dia la gent es va fer juancarlista, menys els durs del règim, és clar. Catorze anys després, l’actual rei, Felip de Borbó, va tornar a la plaça del Vi. També plovia i la plaça estava presa per evitar protestes i aldarulls. Tot havia canviat. També en aquella visita a Catalunya va parlar en català i va dir allò que “Catalunya serà la que els catalans vulguin que sigui”. Ep, ho va dir el que ara és Felip VI. Bé, l’hi van fer dir.

Fa, doncs, 48 anys de la instauració d’una nova monarquia per part de Franco, dissimulada per la legitimitat que Don Juan va cedir a contracor anys després al seu fill. Ara es torna a parlar d’amnistia i l’actual rei està qüestionat per les forces republicanes i també per la ultradreta, que el voldria dictador.