Colomar

Fal­ten pocs dies per a la com­me­mo­ració, el 30 de novem­bre, de sant Andreu, germà de sant Pere i objecte de la devoció dels vells cata­lans. Els topònims que el recor­den solen ésser molt antics: Sant Andreu de la Barca, Sant Andreu del Terri, Sant Andreu de Lla­nars, Sant Andreu de Lla­va­ne­res, Sant Andreu de Cas­tell­cir, Sant Andreu de Palo­mar...

Com a bar­ce­loní, Sant Andreu de Palo­mar –reduït popu­lar­ment a “Sant Andreu”– sem­pre m’ha intri­gat per l’apa­rent cas­te­lla­nisme de “Palo­mar”. Jo penso que el fet que hi hagi hagut colo­mars impor­tants en aquell indret no demos­tra l’ori­gen del nom, perquè també n’hi havia en d’altres ban­des i, a més, no és lògic que un cas­te­lla­nisme arrelés en l’època medi­e­val, quan “colom”, “Santa Coloma”, etc. eren per­fec­ta­ment vius. D’altra banda, no sé si “paloma” que és mot català, com ho és “empa­lo­mar”, apli­cat al món mari­ner, podria ser una expli­cació. Suposo que és més ver­sem­blant la tra­dició que lliga la fun­dació de Sant Andreu a un cava­ller del lli­natge Palo­mars. Hi ha un escut de Sant Andreu que és molt interes­sant: a més de la creu de Sant Andreu s’hi veu una torre i un cor­dill d’empa­lo­mar. Ja sabem que molts escuts no tenen cap rigor històric, són fets d’“oïda”, en el sen­tit que s’hi posen aquells objec­tes que, reu­nits, “sonen” com el nom. Si el nom del poble duu la síl·laba “ala” s’hi dibuixa una ala, i un gat si duu la síl·laba “gat”. Això no és seriós, és clar, però en el cas de Sant Andreu ens per­met de supo­sar que la presència a l’escut d’un fil d’empa­lo­mar al cos­tat de la creu aspada fa que el nom es lle­geixi així: “Sant Andreu d’Empa­lo­mar”, o sigui: Sant Andreu d’En Palo­mar. I aquest “En” indica per­sona, no pas colo­mar. Per això en la versió actual no es diu Sant Andreu del Palo­mar, sinó “de Palo­mar”.

Sant Andreu exis­tia fa més de mil anys i va viure en un món rural fins a l’adve­ni­ment de la indus­tri­a­lit­zació. Ràpida­ment es trans­formà en un nucli de pobla­ment crei­xent i l’any 1897 fou anne­xi­o­nat a Bar­ce­lona. Tenia, però, dia­ris pro­pis, mol­tes enti­tats soci­als i polítiques activíssi­mes, i una volun­tat de sobre­viure amb per­so­na­li­tat que al cap­da­vall va topar amb una immi­gració massa sob­tada i un urba­nisme des­truc­tiu. Cirici Pelli­cer diu que “les cases del Ver­dum de la pri­mera etapa (1952) i de la segona (1954), mal­grat que han estat molt cri­ti­ca­des per la mala qua­li­tat de la cons­trucció, la com­bi­nació de les cases amb boti­gues, bars, dis­pen­sari, esco­les, etc., la presència d’una plaça por­ti­cada i d’un pas­seig real­ment per a pas­se­jar és molt més humana que a les urba­nit­za­ci­ons poste­ri­ors”.

La Gui­ne­ueta, la Pros­pe­ri­tat, les Roque­tes i els altres con­junts, no podran inte­grar algun dia una autèntica “comu­ni­tat Sant Andreu”? Jo vol­dria una Bar­ce­lona que fos suma cons­ci­ent de ciu­tats defi­ni­des, una fede­ració de gra­ci­encs, sar­ri­a­nencs, Sants i el Poble­nou, Horta i l’Eixam­ple, Sant Martí i la Ciu­tat Vella... Un dels crims polítics més greus, i pot­ser irre­pa­ra­bles, d’aquests famo­sos anys ha estat l’esbot­za­ment sis­temàtic dels nuclis que for­ma­ven l’estruc­tura del pla bar­ce­loní, senyals d’iden­ti­tat als quals l’emi­gració hau­ria pogut adhe­rir-se més fàcil­ment, i soli­da­rit­zar-s’hi. Els uns per malícia i els altres per irres­pon­sa­bi­li­tat, ens han con­ver­tit en sim­ples habi­tants d’un immens “colo­mar” fet de pedaços.