El poeta de les circumstàncies

El diari ha recordat els vuitanta anys de Joan Oliver, Pere Quart. Goso dir: quin gran poeta de circumstàncies!

Potser és hora de defensar la importància que té adonar-se de les circumstàncies, i comprometre-s’hi, quan hom no pretén de ser un déu, o almenys un privilegiat. És clar que tots els poetes ho són, de “circumstàncies” –com els pintors, els advocats, els capellans– en un sentit molt profund que no ens veiem amb cor d’examinar aquí. Però no ens referim ara a la circumstància personal que fa que un poeta sigui hermètic o pairalista, sinó a les circumstàncies en plural, és a dir, les del temps i la societat en la qual l’home es troba immers.

I dic “es troba”, perquè és així. Hi ha homes i dones que es troben a si mateixos en les circumstàncies, que hi descobreixen la funció que els pertoca de fer; de la mateixa manera que d’altres s’hi giren d’esquena i es busquen un altre mirall.

Joan Oliver, Pere Quart, és el clar poeta de les fosques circumstàncies que hem viscut, i en la seva veu hem identificat sovint la nostra pròpia amargor, però també l’higiènic sarcasme i l’esperançadora tossuderia. El poeta ha estat, com nosaltres, pacífic i irat al mateix temps: frustrat i ple d’energia.

D’una mateixa circumstància ha nascut la línia Espriu i la línia Pere Quart, que un dia va escriure l’“Assaig de plagi a la taverna”, fidel i contraposat alhora a l’“Assaig de càntic en el temple” d’Espriu, a qui dedica els versos “si cal, amb disculpes”.

Oh, que avingut estic amb la meva

petita, esclava, poc sortosa terra

i com em recaria d’allunyar-me’n,

sud avall,

on sembla que la gent és bruta

i pobra, accidiosa, inculta, resignada, insolvent.”

Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien

fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja,

així el lluç que pica un ham sense esquer”,

mentre jo, encara prop, pensaria

en les velles fretures i confiances

d’aquest meu tossut poble.

I ja tot sospesat, recularia

per restar aquí fins a la mort.

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase

i estimo a més amb un

irrevocable amor

aquesta meva –i nostra– bastant

neta, envejada,

bonica pàtria.

Són dos poemes que, tot i la seva aparent contradicció, no s’exclouen, sinó que convergeixen; són –el “temple” i la “taverna”, el cansament i la confiança, el pessimisme i la fe –fruits legítims i exemplars de la mateixa circumstància. Brindem per vós, Pere Quart, en la vella i popular taverna, on el dret d’admissió no és reservat!