Ningú dona duros a quatre pessetes

La mare havia estat car­nis­sera més de mitja vida, però quan van arri­bar els nets va deci­dir aban­do­nar la feina al mer­cat per pas­sar temps amb la cana­lla. S’havia incor­po­rat al mer­cat labo­ral amb dotze anys, però va ser víctima de totes les mar­tin­ga­les que feien els empre­sa­ris per estal­viar-se impos­tos –en aquells temps ningú es plan­te­java denun­ciar-ho perquè prou agraïdes que esta­ven les dones de tenir feina– i no va sig­nar el seu pri­mer con­tracte fins que ja tenia una edat. Així que, quan va dei­xar de tallar cos­te­lles, va bus­car una alter­na­tiva per poder cotit­zar més anys i jubi­lar-se amb una petita paga. Va tro­bar una mitja jor­nada nete­jant una botiga de roba d’una gran cadena espa­nyola. Recordo que arri­bava a casa espe­ci­al­ment can­sada durant la tem­po­rada de rebai­xes. Els vene­dors movien dese­nes de cai­xes amunt i avall, repo­sa­ven cen­te­nars de peces –par­lem d’una de les boti­gues que més acti­vi­tat regis­tren al cen­tre de Bar­ce­lona– i l’aug­ment de l’acti­vi­tat obli­gava tot­hom a mul­ti­pli­car l’esforç, també la mare. Una part impor­tant d’aquest incre­ment de la feina, deia ella, s’expli­cava perquè el per­so­nal de la botiga havia de reti­rar tota la roba exce­dent de la tem­po­rada i col·locar la que arri­bava de nou, dis­se­nyada i cosida espe­ci­al­ment per al període de rebai­xes. Des d’ales­ho­res que des­con­fio molt dels períodes d’ofer­tes, diguem-ne rebai­xes, diguem-ne Black Fri­day. Recelo de les gan­gues, tinc clar que ningú dona duros a qua­tre pes­se­tes i redu­eixo tant com puc les com­pres en línia, perquè, de la mateixa manera que creix el nom­bre d’ope­ra­ci­ons, també es deu dis­pa­rar el frau. I, de pas­sada, evito com­prar el que no neces­sito, que d’un temps ençà els caprit­xos els he de limi­tar a les estan­te­ries del super­mer­cat.