El fracàs de l’atenció

Agafo sovint un autobús urbà i com­provo la inu­ti­li­tat dels rètols que diuen: “Seients reser­vats per a per­so­nes que merei­xen aten­ci­ons espe­ci­als.” Cal adme­tre que la col·locació d’aquests rètols és total­ment des­a­for­tu­nada: massa amunt i en un lloc on la gent té la sen­sació que hi posen anun­cis. La gent és molt des­pis­tada, a més. Quan­tes vega­des és encès el llum que indica “Parada sol·lici­tada” i qua­tre o cinc viat­gers encara van pre­ment el botó adver­tint que volen bai­xar en la parada pròxima! Badem molt. Si no ens hem ado­nat d’aquesta inno­vació tan ben pen­sada per a evi­tar que tot­hom que vol bai­xar vagi pre­ment el botó, no és estrany que els car­tells que donen pre­ferència als vells, als minusvàlids, a les dones emba­ras­sa­des, etc., pas­sin per alt.

És clar que aquesta pre­ferència no s’hau­ria de recor­dar. És una pre­ferència que ha d’ésser ins­crita no en un paper més o menys visi­ble, sinó en el pro­grama de con­ducta de tot­hom. Quan un sen­ti­ment no exis­teix, ja podeu cri­dar si l’ase no es vol moure.

Avui, els dos seients reser­vats eren ocu­pats per un senyor i una senyora més aviat gran­dets, sí, però que tenien molt bon aspecte. L’un i l’altra havien tro­bat la manera d’aïllar-se de la resta de l’autobús: ell lle­gia amb una atenció pro­fundíssima, estava incli­nadíssim com mai, segu­ra­ment, damunt un diari; ella man­te­nia el cap perpètua­ment girat vidre enllà, amb un evi­dent perill d’anqui­lo­sa­ment, com si estès hip­no­tit­zada pel car­rer. Es nega­ven a adme­tre –és a dir, es nega­ven a veure– que hi pogués haver algú a l’autobús que fos més vell o més des­val­gut que ells.

I hi havia gent amb més pre­ferència. Per exem­ple, una senyora gran que feia fili­gra­nes d’equi­li­bri –una mà en una barra i l’altra en un bastó– i una altra senyora que duia un infant de poc més d’un any. Aques­tes dues per­so­nes, sens dubte merei­xe­do­res d’un seient, s’esta­ven dre­tes prop dels dos pri­vi­le­gi­ats i al davant mateix de dos nois i una noia, joves. Tot i tenir-les molt de temps al davant, cap d’aquests tres xicots no els ha cedit el lloc. Els nois xer­ra­ven, feien bro­meta; la noia, solitària, mirava la mare i el fill com si en comp­tes d’éssers humans veiés dues escul­tu­res.

No escric aques­tes rat­lles indig­nat, com es pot veure, sinó amb una estu­pe­facció pro­funda. És que no entenc res. I com que a base de ser­mons penso que no en trau­rem res, pro­poso dues solu­ci­ons:

Pri­mer: a cada seient, un rètol que digui: “Miri al seu vol­tant. Hi ha algú que neces­sita seure més que vostè?” Es tracta de com­pro­me­tre la gent a mirar, el pri­mer pas de la soli­da­ri­tat.

Segona: un car­tell que digui: “Seients reser­vats per a per­so­nes que no merei­xen cap atenció espe­cial. Viat­gers neces­si­tats, abs­te­niu-vos d’acos­tar-vos-hi.”