La cançó, en alemany

Obro el lli­bre per la pàgina 87 i lle­geixo:

“Ich ziehe kräftig hier,

und du ziehst kräftig dort,

dann wird er fallen, fallen, fallen,

und wir können uns befrein.”

O sigui, si ho com­pro­vem a l’altra pàgina: “Si jo l’estiro fort per aquí / i tu l’esti­res fort per allà / segur que tomba, tomba, tomba / i ens podrem alli­be­rar”. ‘L’estaca’ és una de les qua­ranta-vuit cançons –més ‘Plany’, popu­lar, i ‘Els sega­dors’– que s’inclo­uen en el lli­bre ‘Diguem no – Sagen wir nein!’ dedi­cat a la cançó cata­lana, que ha publi­cat Rot­buch Ver­lag, de Berlín. Aquesta anto­lo­gia bilingüe ale­ma­nya-cata­lana ha estat feta pel pro­fes­sor de lite­ra­tu­res romàniques a la Uni­ver­si­tat ber­li­nesa, Til­bert Steg­mann, que ja orga­nitzà l’any 1978 les Set­ma­nes Cata­la­nes a Berlín.

De mica en mica, la iden­ti­fi­cació de la per­so­na­li­tat cata­lana comença a fer-se pre­sent en aquells països on fins fa poc la ignorància era abso­luta. Com és natu­ral, la intro­ducció és limi­tada en prin­cipi a unes esfe­res molt deter­mi­na­des. L’any 1970, Johan­nes Hösle, catedràtic de la Uni­ver­si­tat de Ratis­bona, publicà una anto­lo­gia de la poe­sia cata­lana d’aquest segle –des de Mara­gall fins a Martí Pol– i el 1978 un volum de nar­ra­ci­ons cata­la­nes, de Ver­da­guer a Terenci Moix. Ara, l’edi­to­rial Rot­buch acon­se­guirà sens dubte una esti­ma­ble difusió d’aquesta anto­lo­gia de la Nova Cançó, incor­po­rada a una col·lecció força popu­lar.

La feina que s’havia pro­po­sat Til­bert Steg­mann era molt difícil i, posats a fer una anto­lo­gia, cada u de nosal­tres, no l’hau­ria pas feta igual. El que compta és que pro­por­ci­ona al lec­tor ale­many una visió per­fec­ta­ment vàlida de les carac­terísti­ques bàsiques de la Nova Cançó, de la qual dóna, a més dels tex­tos, una anàlisi històrica i una inter­pre­tació lli­gada a les cir­cumstàncies polítiques que han emmar­cat el seu desen­vo­lu­pa­ment. I la feina era difícil perquè les qua­ranta-vuit cançons reco­lli­des són una part forçosa­ment petita de les dues-cen­tes que pri­mer pre­se­lec­cionà, i això ens fa veure l’enorme volum de cançons que s’han produït en català durant aquests anys. Un estudi exhaus­tiu sobre nom­bre de can­tants, cançons, discs, reci­tals de la Nova Cançó seria molt fei­xuc de fer, però cons­ti­tui­ria un docu­ment extra­or­dinària­ment sig­ni­fi­ca­tiu i valuós.

Per exem­ple, el lli­bre de Steg­mann dóna la referència d’on han nas­cut alguns can­tants –Ribe­sal­tes, Per­pinyà, Vic, Bala­guer, Ciu­tat de Mallorca, Cor­nellà, el Ven­drell, Mana­cor, Alcoi, Eivissa, etc.– i un “mapa” com­plet d’aquesta mena seria molt interes­sant.

És segur que ‘Diguem no – Sagen wir nein!’ sor­prendrà els ale­manys, començant ja per la por­tada del lli­bre, on figura un mapa dels Països Cata­lans. Una sor­presa que de mica en mica, com deia, hem d’acon­se­guir que sigui més petita en bene­fici d’una justa infor­mació.