Turisme i “souvenirs”

El mercat dels “souvenirs” no té cap lògica aparent o, potser sí, només una: la immensa diversitat d’estímuls que duu la gent a triar una peça digna o una veritable vulgaritat industrial, una petita ceràmica o un enorme bagul pseudoantic, una Tour Eiffel fosforescent, un disc de folklore, un barret. Com que totes les coses valen, o signifiquen, allò que cada u de nosaltres hi afegeix, no és possible –o no seria just– d’adoctrinar ningú sobre els “souvenirs” en nom d’un gust o d’un criteri propi.

Només podem admirar-nos, això sí, davant de determinats “souvenirs”, com el que ens fa saber un diari suís: a Ginebra s’ofereix als turistes un recipient amb aigua del “jet d’eau”, el famós brollador del llac. I encara més notable és que a Jerusalem es venguin als pelegrins uns pots especials “amb l’aire pur de Terra Santa”.

Jo no sé si, entre nosaltres, algú ha tingut l’acudit d’envasar aquests dies “l’aire de Barcelona” amb una etiqueta-certificat que garantís un contingut de 165 mg d’anhídrid sulfurós i 255 mg de fums. Segurament interessaria als turistes, perquè ja és sabut que s’enduen allò que no troben a casa seva. Posat que continuem vivint, l’aire de Barcelona resulta gairebé tan miraculós com l’“aigua de Lourdes”; el que passa és que no sabem treure profit de les nostres singularitats. Sempre recordaré, entre totes les botigues de Lourdes, aquella que exhibeix un rètol ben significatiu: “Tourisme et Religión”.

I vet aquí un títol que lliga perfectament amb l’última notícia: l’Organització del Turisme de Roma ha atorgat enguany el Coliseu d’Or al papa Joan Pau II. És una distinció que es dóna a la persona que més ha fet pel turisme romà.

Que l’organització turística romana vulgui reconèixer la capacitat d’atracció turística del sant pare em sembla molt normal. És un fet que sense un papa al Vaticà la ciutat rep menys turistes, i que amb un papa que sàpiga fer-se present en l’opinió pública del món augmenten els beneficis dels hotels, les botigues, els restaurants i de tota la indústria turística romana. Tot això és comprensible. Ho és, també, que Joan Pau II accepti la distinció?

Confesso tenir encara prou ingenuïtat per a creure que no ho hauria de fer. Una cosa és que un papa sigui conscient que la seva existència afavoreix l’economia de Roma i una altra, que entri en el joc d’admetre públicament –al costat de personalitats civils premiades altres anys– que gràcies a ell els botiguers fan més caixa. De fora estant, fa angúnia pensar que un papa pot considerar-se més “turístic” que el seu antecessor o que el seu successor. De fora estant vol dir el papa vist com el cap d’una comunitat de creients, com el representant d’“un regne que no és d’aquest món”. De dins estant les coses es deuen veure d’una altra manera.

Un Coliseu daurat amb el retrat del sant pare: vet aquí el nou i previsible “souvenir” que ben aviat omplirà les botigues de Roma.