Portals

“És possible que 1979 sigui l’any del tancament permanent de les portes de les cases de veïns de Barcelona. El nou reglament laboral, que redueix les hores i els dies de servei dels porters, ho ha precipitat, igual com la inseguretat ciutadana. Aquesta última serà el veritable motiu que, durant el dia, obligui a tancar les entrades que han estat obertes des de sempre i sense porter.”

He llegit aquest paràgraf en el volum Els portals modernistes, que acaba de publicar Catalana de Gas i Electricitat, i la idea m’ha colpit. Si no el 1979, serà el 1980 o el 1981. Els portals ciutadans ens seran vedats, i els tafaners i rastrejadors de la nostra història urbana ens quedarem sense la possibilitat d’admirar uns testimonis irrepetibles de la decoració arquitectònica.

Manuel Garcia-Martín ha dibuixat amb una precisió insuperable una sèrie de portals modernistes –i elements complementaris– que queden així documentats amb tota la seva gràcia de línia i la seva vivacitat de color. Ens adonem que són veritables peces de museu, que sobreviuen encara al carrer d’Urgell, de Mallorca, de Muntaner, i que haurien de ser restaurats i respectats per sempre. Hi ha portals que són una completa antologia de l’art modernista. El cancell, porta interior d’entrada a la casa, té cristalls mats rebaixats o emplomats amb vidres de colors. Els antics poms de porcellana blanca han estat substituïts per fantasiosos agafadors de llautó daurat i de ferro forjat. Segueixo la descripció que fa l’autor:

“Un entornpeu de pedra o un alt sòcol de marbre o de ceràmica suporten l’arrambador fet amb mosaics… L’arrambador es remata amb una ampla motllura, quan és estucat o cobert amb rajoles. Damunt van els esgrafiats, fets amb dues pastes de color… Els llums tenen forma de fanal, sovint del temps de l’antic enllumenat de gas, forjats amb ferro o de llautó. Els sostres, quan no es resolen amb enteixinats, les més de les vegades de guix imitant fusta, es decoren amb pintures de motius gotitzants o amb mosaics, que s’adapten als revoltons vistos. D’altres, mitjançant cels rasos amb gruixuts i artístics plafons… o es cobreixen amb grans pintures, en la seva immensa majoria teles adherides pintades a l’oli i, en molt pocs casos, fetes directament al tremp.”

Tot això té, avui dia, un valor indefinible. Perquè, de cases com aquestes, no se’n tornaran a fer i el portal entès com una zona de transició entre el carrer –vida pública– i el pis –vida privada– desapareixerà als ulls del vianant. Allò de “refugiar-se al portal” o d’“ens trobarem a baix” serà ben aviat una frase sense sentit. Els portals, i no tan sols els modernistes, eren pensats per a exercir una certa funció social –entre els veïns; entre els veïns i els forasters– i la seva decoració era una aportació que el propietari feia a la ciutat.

En tancar-se un portal representatiu es tanca una porta que ens separa una mica més de la nostra història col·lectiva.