Tal dia com avui del 1979
JOSEP MARIA ESPINÀS
Portals
“És possible que 1979 sigui l’any del tancament permanent de les portes de les cases de veïns de Barcelona. El nou reglament laboral, que redueix les hores i els dies de servei dels porters, ho ha precipitat, igual com la inseguretat ciutadana. Aquesta última serà el veritable motiu que, durant el dia, obligui a tancar les entrades que han estat obertes des de sempre i sense porter.”
He llegit aquest paràgraf en el volum Els portals modernistes, que acaba de publicar Catalana de Gas i Electricitat, i la idea m’ha colpit. Si no el 1979, serà el 1980 o el 1981. Els portals ciutadans ens seran vedats, i els tafaners i rastrejadors de la nostra història urbana ens quedarem sense la possibilitat d’admirar uns testimonis irrepetibles de la decoració arquitectònica.
Manuel Garcia-Martín ha dibuixat amb una precisió insuperable una sèrie de portals modernistes –i elements complementaris– que queden així documentats amb tota la seva gràcia de línia i la seva vivacitat de color. Ens adonem que són veritables peces de museu, que sobreviuen encara al carrer d’Urgell, de Mallorca, de Muntaner, i que haurien de ser restaurats i respectats per sempre. Hi ha portals que són una completa antologia de l’art modernista. El cancell, porta interior d’entrada a la casa, té cristalls mats rebaixats o emplomats amb vidres de colors. Els antics poms de porcellana blanca han estat substituïts per fantasiosos agafadors de llautó daurat i de ferro forjat. Segueixo la descripció que fa l’autor:
“Un entornpeu de pedra o un alt sòcol de marbre o de ceràmica suporten l’arrambador fet amb mosaics… L’arrambador es remata amb una ampla motllura, quan és estucat o cobert amb rajoles. Damunt van els esgrafiats, fets amb dues pastes de color… Els llums tenen forma de fanal, sovint del temps de l’antic enllumenat de gas, forjats amb ferro o de llautó. Els sostres, quan no es resolen amb enteixinats, les més de les vegades de guix imitant fusta, es decoren amb pintures de motius gotitzants o amb mosaics, que s’adapten als revoltons vistos. D’altres, mitjançant cels rasos amb gruixuts i artístics plafons… o es cobreixen amb grans pintures, en la seva immensa majoria teles adherides pintades a l’oli i, en molt pocs casos, fetes directament al tremp.”
Tot això té, avui dia, un valor indefinible. Perquè, de cases com aquestes, no se’n tornaran a fer i el portal entès com una zona de transició entre el carrer –vida pública– i el pis –vida privada– desapareixerà als ulls del vianant. Allò de “refugiar-se al portal” o d’“ens trobarem a baix” serà ben aviat una frase sense sentit. Els portals, i no tan sols els modernistes, eren pensats per a exercir una certa funció social –entre els veïns; entre els veïns i els forasters– i la seva decoració era una aportació que el propietari feia a la ciutat.
En tancar-se un portal representatiu es tanca una porta que ens separa una mica més de la nostra història col·lectiva.