Concentració

No conec personalment Severiano Ballesteros, el jugador de golf que en poc temps s’ha convertit en una figura mundial i que acaba de guanyar l’Open de golf del Prat de Llobregat. Però he vist en un diari barceloní un gran titular que deia: “Severiano, el engreído del golf”. He llegit el reportatge pensant “quina n’haurà fet aquest xicot; ja se sap, sovint la fama ens envaneix...”

Però confesso que, en acabar, el titular m’ha semblat totalment injustificat. I el comentari que “la personalitat del jugador ha impressionat negativament molts dels afeccionats que han seguit el seu joc a Sant Cugat i al Prat” m’ha fet pensar força. Sembla que si com a jugador de golf és molt brillant, com a persona és més aviat eixut. Al meu entendre, el jugador ho ha explicat perfectament: “Comprenc que hi hagi persones que em considerin antipàtic, però és que quan estic jugant la meva obsessió més gran és el golf. Necessito concentrar-me per a jugar. Jo crec que en un jugador de golf la concentració és el seixanta per cent del seu joc. Jo no puc anar explicant acudits, entre forat i forat, seria ridícul. El gran públic ignora tantes coses del golf que no s’imagina que fer els divuit forats costa unes quatre hores de tensió contínua, de concentració i d’esforç, si es vol aconseguir de suportar la pressió que pesa damunt nosaltres”. Tot i això, encara no feia cinc minuts que havia acabat, Ballesteros –“suat, esgotat i encara en tensió”, diu “Tele/eXprés”– acceptava de dialogar amb el periodista.

Prescindint ara de la simpatia o l’eixutesa d’aquest home concret, els seus arguments són molt vàlids, almenys per a mi. La concentració mental és decisiva per a qualsevol activitat esportiva o artística, i la gent no sol entendre-ho. L’èxit d’un tennista no depèn tant de la força del seu braç com de la seva capacitat de concentració constant; una cursa atlètica no es guanya només amb les cames i els pulmons, sinó també amb el cervell. Precisament perquè no aconsegueixen aquesta concentració, no arriben a triomfar grans esportistes en potència. Abans de sortir en un escenari, i mentre actua, un concertista necessita la màxima concentració. La gent no se’n fa càrrec. Hi ha qui vol que un minut abans de començar el partit o el concert el jugador o el músic siguin “simpàtics”, quan allò que han de ser és responsables.

Ningú no demana a un comptable que sigui “amable” mentre fa sumes, ni s’acusa un científic de ser “engreído” pel fet que no contesti a qui el vol distreure mentre analitza un producte al laboratori. Això vol dir que encara no s’ha entès la mena de feina duríssima que és l’art i l’esport per a les persones que s’hi dediquen de ple, que hi comprometen totes les seves possibilitats. Demanar que qui fa una cosa realment difícil la faci “com si no fes res” és molta incomprensió. Sovint l’autèntica vanitat no està en l’actitud de l’artista o l’esportista, necessàriament submergit en ell mateix, sinó en nosaltres, que volem tocar-lo, que ens faci cas –més cas que al seu deure professional.