Aparició

Ha estat tan inesperat...! Jo pujava pel carrer de Casanova, amb pas seguit, quan de sobte una mena de forma voladora, una volva –un paper arrugat?–, ha fet una giragonsa en l’aire, al meu davant, i ha caigut finalment a terra.

M’he quedat mirant aquella taca a la vorera, i no m’ho creia: era una papallona. Sí, sí, una papallona. S’estava immòbil, les ales estranyament obertes, mentre la gent passava amunt i avall, a punt d’esclafar-la, sense veure-la. M’hi he acostat una mica, i he vist que era una Vanessa, o una Pyrameis, ja no recordo com quan era adolescent els noms i els detalls de les papallones habituals al nostre país. Quan m’hi he acostat una mica més, aquella petita taca de marrons compactes, carabasses i una espurna de blanc i negre –em sembla– s’ha alçat de terra i, a l’altura del pit dels vianants, ha volat fent ziga-zagues i finalment l’he perduda de vista.

Són unes papallones que solen volar fins a la tardor, però no n’havia vist mai cap enmig dels cotxes i els fums de l’Eixample. Se m’ha acudit que hi havia una explicació: la proximitat del Mercat del Ninot. Les papallones d’aquesta mena es troben normalment al voltant dels cards i les ortigues, i és possible que la que he vist hagi arribat a la ciutat –al mercat– en un camió, com a intrusa.

Se la veia realment molt aclaparada. No tenia el papallonejar alegre i fàcil, tan difícil de seguir amb la mirada quan la trobem al camp; volava d’una manera matussera i esforçada, i el fet que reposés tanta estona a terra, pràcticament incapaç d’allunyar-se del trepig de la gent, demostrava la precarietat de la seva supervivència.

Ignoro l’índex de contaminació actual en aquest barri, però segur que no és apte per a papallones. I la seva aparició era tan inversemblant que ningú no semblava haver-se’n adonat, i jo mateix, de primer, havia pensat que era qualsevol “residu”, qualsevol “subproducte” de la brutícia ciutadana.

A vegades hi ha impossibles que et dolen: m’hauria agradat seguir-la, no pas per aclarir, definitivament, si era una Vanessa o una Pyrameis, sinó per descobrir com mor una papallona en una ciutat. M’ho imagino, però, perquè he vist morir papallones al camp. Una papallona viva és un miracle d’estructura, una forma i un moviment que gairebé no tenen explicació física, i la prova és que, quan ha mort, la papallona es converteix en un polsim insignificant. Tot aquell espai d’aire que ocupava, tots aquells colors que bellugaven es presenten com una il·lusió, com si ho haguéssim somiat davant la mínima i miserable engruna que és una papallona morta. Les papallones, que han tingut tanta vida, no tenen cadàver.

Al camp, però, aquest polsim es confon amb la terra, amb l’ortiga, amb la molsa del sotabosc. A la ciutat… Sola de sabata, escombra, pneumàtic.