Vestigis d’una antiga civilització
Sostingut per unes crosses que l’ajuden a mantenir dempeus la seva dignitat, aquell home que un dia va regnar avança a pas lent per uns carrers que coneix com el palmell de la seva mà. Camina amb determinació però ho fa cap cot. Diria que és més desassossec que no pas vergonya. Com resignat al seu present, tot acceptant que el passat és un temps que mai més no tornarà. Va ser llavors quan ell va tenir l’oportunitat de canviar el món, i amb això no vull dir el planeta, ni tan sols el país, potser ni tan sols la ciutat en la qual durant uns anys va ser elegit alcalde, però si la vida quotidiana dels seus, l’autoestima d’una comunitat, l’orgull de sentir-se d’un lloc, la voluntat de fer coses en benefici d’allò col·lectiu, les ganes de participar, de debatre, d’escoltar, de confrontar, de consensuar. Si mai ha pres significat el terme revolució, no se m’acut millor situació que la que conté tots aquests estímuls. Sense abanderats, lideratges, dogmes ni consignes, sense propòsits grandiloqüents i gairebé sense pretendre-ho. D’una manera tan natural com involuntària. Això era almenys el que transmetia durant el període que va presidir la sala de plens del consistori. Senzillesa, honestedat i tolerància i no per això menys fermesa, convicció i claredat. Amb la mirada franca i el cap ben alt. Llavors sí. Clar que també era la il·lusió –i en bona mesura la innocència– d’aquella democràcia recent estrenada, d’uns partits que encara creien en les persones i d’un teixit social que emergia amb veu pròpia abans de claudicar al xantatge del poder. Receptiu a la crítica i fins tot impulsor d’iniciatives –emissora de ràdio, publicacions, col·lectius– que li podien anar a la contra. Va ser un exemple d’integritat i consens que mai més no s’ha superat. La seva imatge ara manté viva la noblesa d’un home que aspirava a ser just i que es va veure engolit per la perversió del sistema –aquell casino i aquell cinema convertits en supermercats–. En la seva carcassa malmesa no puc evitar veure-hi una metàfora de com la mediocritat ha erosionat l’ofici de la política fins a convertir aquells que hi van creure en vestigis d’una antiga civilització. I és per això, per moltes diferències d’ideari, pensaments i creences que puguem mantenir, tampoc puc evitar el calfred i l’enyor quan des del meu balcó estant descobreixo la silueta d’Albert Vancells Noguer, en Beto.
