Opinió

Tribuna

Impunitat administrativa

“En un mateix dia el servei de correus m’ha dut una segona notificació d’una multa (la primera mai va arribar) i la notificació de l’embargament del compte per no haver pagat
“La tolerància a l’arbitrarietat administrativa té un espectre molt variat, ja que el que a una persona pot trasbalsar l’economia de tot el mes, per a una altra és irrisori

Fa uns quants anys, un dia que arri­bava tard a classe, vaig dei­xar el cotxe apar­cat prop de la uni­ver­si­tat en un lloc on sols a la tarda estava pro­hi­bit fer-ho just el temps que els auto­cars d’una escola reco­llien la cana­lla. Se’m va pas­sar anar-lo a bus­car a temps, i quan vaig sor­tir, ja tard, se l’havia endut la grua. Tot­hom que hagi pas­sat per una situ­ació així sap com tenim tendència a fer pagar la nos­tra ràbia amb el fun­ci­o­nari que atén el cobra­ment al lloc de reco­llida del vehi­cle, una per­sona que ja té prou amb ser dins d’una garita, freqüent­ment sota terra, enfron­tada contínua­ment a la gent en la seva pit­jor versió. El pri­mer ram­pell ales­ho­res és pro­po­sar-nos recórrer con­tra la multa. No va ser aquest el meu cas ales­ho­res: taxi, dipòsit muni­ci­pal, pagar la grua i la multa i reco­llir el vehi­cle. Però vet aquí que al cap d’un parell de mesos va arri­bar a casa una segona multa, posada abans de la que va acom­pa­nyar la reti­rada del vehi­cle, i que un altre agent m’havia impo­sat sense dei­xar visi­ble (o havent cai­gut del para­bri­ses) l’avís de la denúncia. Va ser lla­vors que vaig pen­sar a no dei­xar pas­sar l’abús. Mala idea. Em vaig embran­car en un viatge físic i jurídic per diver­sos orga­nis­mes de l’admi­nis­tració, apor­tant cer­ti­fi­ca­ci­ons de titu­la­ri­tats bancàries, iden­ti­fi­ca­ci­ons i rao­na­ments que em van ocu­par tal quan­ti­tat de temps que el càlcul fou esfereïdor: perquè vaig rebre un any i mig després el mateix que em van cobrar per la segona multa, ni un cèntim més en con­cepte d’interes­sos per tot el temps que van tenir els meus diners de manera injus­ti­fi­cada, els meus i qui sap els de quanta altra gent. A quant havia sor­tit la meva hora de feina? En el menys qua­li­fi­cat dels tre­balls es cobra més fins i tot en aquests temps pre­ca­ris! Recent­ment la cosa ha estat encara més kafki­ana: en un mateix dia el ser­vei de cor­reus del meu poble m’ha dut una segona noti­fi­cació d’una multa (la pri­mera mai va arri­bar) i la noti­fi­cació de l’embar­ga­ment del compte per no haver pagat en aquesta segona ocasió (que no era pos­si­ble perquè òbvi­a­ment va arri­bar fora de ter­mini) i tot ple­gat extem­po­rani perquè l’embar­ga­ment del compte ja s’havia produït amb força ante­ri­o­ri­tat. En el mateix paquet arri­bava la segona (també en aquest cas sense cap pri­mera) noti­fi­cació de l’impost de cir­cu­lació, a la vegada ja fora de ter­mini. Haig de dir que aquesta segona con­tingència es va resol­dre tru­cant al ser­vei i pagant (evi­dent­ment amb el recàrrec), al que imme­di­a­ta­ment vaig afe­gir la domi­ci­li­ació de l’impost, com sos­pito que fa la majo­ria després del pri­mer des­propòsit del tipus des­crit. Però i això altre? 100, 500 o 1.000, la sor­presa del con­tri­bu­ent pot ser dramàtica!

Entre els experts en dret admi­nis­tra­tiu és comú uti­lit­zar l’expressió “impu­ni­tat admi­nis­tra­tiva” per refe­rir-se a aquell marge d’actu­ació de l’admi­nis­tració pública en relació amb la ciu­ta­da­nia en què l’afec­tat per l’acte admi­nis­tra­tiu renun­cia a recla­mar, recórrer o denun­ciar l’arbi­tra­ri­e­tat de l’acte o la incor­recció del pro­ce­di­ment, perquè es perd més temps i paciència en la per­se­cució de la justícia que callant i pagant el que es demana, i quan abans millor per evi­tar recàrrecs o embargs. Aquesta con­tingència ha de ser refe­rida a cada ciu­tadà con­cret, sem­pre que no s’hagi ultra­pas­sat el límit de la santa paciència en què l’humà esdevé bèstia des­fer­mada, com en aquell Dia de fúria pro­ta­go­nit­zat per Mic­hael Dou­glas o en un dels Relats sal­vat­ges que més recent­ment tenia com argentí empre­nyat un sem­pre sol­vent Ricardo Darín. Sense arri­bar a tals extrems, la tolerància a l’arbi­tra­ri­e­tat admi­nis­tra­tiva té un espec­tre molt variat, ja que el que a una per­sona pot tras­bal­sar l’eco­no­mia de tot el mes, per a una altra (les menys) és quan­ti­ta­ti­va­ment irri­sori. De tant en tant algun ciu­tadà heroic deci­deix no empas­sar-se el gri­pau i esmerçar el temps que cal­gui en acon­se­guir la reso­lució judi­cial on digui que l’admi­nis­tració no té raó, que la noti­fi­cació pri­mera mai va arri­bar, que el con­seqüent pro­ce­di­ment en fase de cons­tre­nyi­ment mai hau­ria d’haver-se produït, que l’embar­ga­ment del compte és injus­ti­fi­cat. Però l’admi­nis­tració sap que juga amb avan­tatge: “solve et repete” és la màxima en el sec­tor. Paga i reclama. I després de pagar, quan­tes per­so­nes de vida ocu­pada recla­men? Men­tre l’admi­nis­tració creix, els prin­ci­pis que segons la Cons­ti­tució l’han d’ins­pi­rar sem­pre que­den per a un altre dia. I men­tre els dies cor­ren, els interes­sos de demora car­re­guen sem­pre sobre la nos­tra ja més que can­sada esquena sense que cap acord polític resol­gui mai la qüestió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia