L’amiga

Les amigues han quedat per compartir el sopar. L’amiga número 2 ha portat truita de patates, molt gustosa. L’amiga 1 li’n reconeix l’excel·lència i l’amiga 3 dedueix que hi posa alguna cosa més perquè aquella melositat no s’aconsegueix així com així, tot i que la cuinera repeteix que el secret és la ceba caramel·litzada. “Què fa el teu pare?”, demana l’amiga detectivesca a l’amiga 4, callada, observant la forquilla que s’entreté desfent tot l’esforç de l’amiga cuinetes. L’escena forma part del muntatge que el Col·lectiu Las Huecas va oferir fa una setmana a Temporada Alta : un joc de miralls per reflectir-se en els codis de l’amistat amb molta comicitat i condensant en una frase l’essència del que és segurament l’afecció més elevada i indestructible i per això mateix més propensa al trencadís i fàcilment a caure del cel a l’infern. El mateix dia de l’espectacle havia llegit una carta escrita noranta anys abans en què l’amic lloava les aquarel·les i els ullassos de l’amiga, ja fos amb fins festejadors o galanteries d’un jove dels anys trenta amb flor a la solapa. Incloïa una postdata amb la frase: “Es troba millor el seu pare?” Vaig imaginar l’amiga amb l’alegria a la cara llegint els afalacs de l’amic, però sobretot el batec diferent que li devia fer el cor llegint la postdata. A tots ens ha bategat així quan l’amiga, després de felicitar-nos per la truita de patates o per un article, ens ha demanat: “Què fa el pare?”