La dreta s’aixeca contra l’Estat

Un cop metabolitzades les imatges, lisèrgiques, de la fatxa-borroka davant la seu del PSOE, el següent deliri és la internacionalització de les conseqüències del conflicte català davant les institucions europees. Un esforç que fins aquest moment havia fet l’independentisme en solitari –amb un èxit variable– però que ara, increïblement, ha passat a ser una prioritat del nacionalisme espanyol més extrem. Els partits del 155 (PSOE inclòs) s’han esgargamellat jurant i perjurant que tant el xoc de legitimitats institucionals com la immensa mobilització del carrer no tenien cap possibilitat d’influir en unes institucions europees dominades pels seus socis internacionals. Però, ves tu per on, ara el mateix PP, que intentava impedir els debats sobre la repressió a Catalunya, és el principal propagandista dels efectes del conflicte, demanant ajuda als seus col·legues europeus per salvar el sistema repressiu madrileny.

El més paradoxal és que aquesta internacionalització que cavalca sobre el llom de la dreta espanyola va contra la sobirania de l’Estat, que és, precisament, el que consideren que està en perill per culpa de Puigdemont i els seus. Això vol dir que, en cas que guanyin el PP i Vox, Espanya es veuria immersa en una crisi política i institucional de grans proporcions que podria arrossegar mites propagandístics com el de la transició i la monarquia i qüestionar la gènesi mateixa del règim polític. I, al contrari, si és l’aparell internacional de l’Estat qui derrota aquesta campanya quedarà molt clar que l’espanyola és una dreta dinamitera, autoritària abans que ideològica i incapaç de dissimular els interessos electorals immediats.

Tot plegat es resumeix que la dreta s’està sollevant contra un Estat que sempre ha estat seu. Un fet que –a còpia d’insistència– està impactant en les cancelleries europees i que el catalanisme, desunit i satel·litzat, no podrà aprofitar en benefici propi.