Drets en joc

Va buscar una farmàcia on no la coneguessin per comprar-se el test. Després va entrar al bar més proper, va prendre un tallat –se’n va penedir de seguida, hauria hagut de demanar-se una til·la– i es va ficar al lavabo per fer-se la prova. Moltes instruccions en diferents llengües i amb lletra massa petita per a unes mans tremoloses. Un cop presa la mostra, es va guardar el bastonet a la bossa i va sortir per esperar el resultat asseguda en un banc assolellat de la plaça. Va mirar dins la bossa: una ratlla rosa. Una ratlla està bé, no passa res. Va tornar a mirar. Dues ratlles. El cor se li va accelerar, les llàgrimes a punt de sortir com un tsunami. Va esperar un minut més. Les dues ratlles encara eren allà. Merda.

Al cap d’una setmana va dir a casa que anava un parell de dies a casa d’una amiga, i va començar un viatge curt però intens. Sortia del país com si fos una delinqüent, i pelada com una rata (ella i les seves amigues, que li havien hagut de deixar diners després d’un pacte de silenci sagradíssim). Amb divuit anys acabats de fer, quan només tenia cap per a la selectivitat que s’acostava, era impensable l’opció de convertir-se en mare. Una bogeria, un malson. A la parada de l’autobús l’esperava la voluntària d’una entitat, i encara que no es coneixien li va fer una abraçada que va tornar a posar les llàgrimes a la línia de sortida. No estava sola.

Aquesta història podria ser –descomptant-hi el modern mètode del Predictor– la d’una catalana que fa 40 anys hagués sortit del país per avortar. El 1983, 30.000 dones de l’Estat espanyol ho van fer a Anglaterra, les que ho podien pagar, i moltes més ho van fer a prop de casa, clandestinament i de manera molt més arriscada en l’àmbit legal i sobretot de salut, amb no pocs casos de mort. Però també podria ser la història d’una andorrana d’avui dia que s’hagués vist obligada a anar a avortar a Barcelona. Perquè actualment a Andorra està prohibit l’avortament en tots els supòsits, fins i tot en cas de violació, fins i tot en nenes de dotze anys, fins i tot si el fetus no té possibilitats de sobreviure, fins i tot en casos de perill de mort per a la mare. Està prohibit i castigat penalment per a la dona, per al metge que fa la intervenció i fins i tot per a les persones que es consideri que l’han “induït” a fer-ho, cosa que genera una sensació de por i de persecució que fa encara més difícil la situació per a les persones que no poden o no volen tirar endavant un embaràs. En l’excel·lent documental de 3Cat El mirall andorrà, hi surten testimonis de dones, totes amb la identitat oculta, que no van anar al metge a demanar informació per por que les denunciessin, o que no ho van explicar a les mares perquè no tinguessin problemes amb la justícia elles també. Hi surt una dona que van violar quan amb prou feines havia entrat a l’adolescència i que es va veure obligada a ser mare en contra de la seva voluntat. Un aspecte dur del país que xoca amb la imatge idíl·lica que se n’acostuma a transmetre. “Els catalans veniu a Andorra a comprar perfums i els andorrans anem a Catalunya a comprar drets”, resumeix dolorosament l’activista Vanessa Mendoza.

Avui, si no hi ha contratemps, Mendoza serà jutjada. El seu delicte? Segons el govern andorrà, que la va denunciar, va cometre calúmnia i va desprestigiar els coprínceps i les institucions del país quan va explicar a l’ONU la situació de l’avortament a Andorra. Les pressions d’entitats com Amnistia Internacional i el comunicat del Consell d’Europa, que demana a Andorra que garanteixi la llibertat d’expressió i “un entorn propici per als defensors dels drets de les dones” han fet que la fiscalia li retiri dos càrrecs, però li’n manté un. Ja no hi ha risc que entri a la presó, però sí que li quedarien antecedents penals; sembla que el govern està decidit a castigar la crítica en un tema que a Andorra té una grandíssima transcendència. Els responsables de la majoria de forces polítiques afirmen que l’aprovació d’una llei que permetés l’avortament podria comportar la pèrdua de la independència del país, perquè seria tan intolerable per al bisbat de la Seu que renunciaria al seu paper de copríncep i això debilitaria l’estructura institucional. D’altres, per contra, recorden que en ocasions anteriors la part episcopal ja ha mostrat la seva disconformitat i s’ha negat a signar la llei, com en el cas del divorci o el matrimoni homosexual, però no ha tingut més conseqüències.

Mentre als despatxos es debat còmodament, les dones –i també nenes– que necessiten avortar continuen obligades a passar el tràngol de fer-ho de manera clandestina perquè el sistema polític no només no els dona suport, sinó que també les amenaça. A elles i a les que gosen dir-ho en veu alta, com Vanessa Mendoza.