Es pot estimar dos equips?

Tenia tres anys quan el Barça va guanyar la lliga de 1960, i per tant no me’n vaig assabentar. Ni tampoc de la copa del 63 ni de les copes de Fires del 60 i el 66. A casa no eren futbolers, i no sabria explicar el motiu pel qual em vaig fer del Barça de ben petit si mai no guanyaven res. O pràcticament res. Sí que em vaig assabentar de la copa del Rei del 68, coneguda per la final de les ampolles, guanyada al Madrid al Bernabéu i que va donar lloc a una de les frases més famoses de Narcís de Carreras, el primer que va deixar dit el “més que un club”. A la llotja del Bernabéu, la dona del ministre de la Governació, Camilo Alonso Vega, després de la victòria del Barça davant de Franco va deixar anar un “Qué desgracia, hemos perdido” al president del Madrid Santiago Bernabéu. El seu home, veient la manca de tacte li va demanar que felicités el president del Barça: “Sí, claro, le felicito porque Barcelona también es España, ¿verdad?” A la qual cosa el bisbalenc que va arribar a president de La Caixa va deixar anar un “senyora, no fotem!”. O sigui que em vaig fer del Barça i vaig viure amb trempera la lliga de Cruyff del 74, quan tenia 16 anys, la que La Trinca va popularitzar com Botifarra de pagès i que començava amb “Catorze anys de passar gana...”. En van passar onze més fins a la lliga de Venables, però això és una altra història.

També era del Girona. Anava a Vista Alegre, vaig jugar en les categories inferiors del Girona i poc després em va tocar fer informació del primer equip a segona B i tercera divisió, vivint el moment del descens a preferent. Era a Montilivi el dia que es va inaugurar el camp contra el Barça (recollint pilotes), i durant molts i molts anys anava a Montilivi fins i tot plovent a bots i barrals, quan érem poc més de tres-cents. Va ser així molt anys. Vaig tornar a Montilivi, després del pas per primera catalana, i des de llavors n’he estat ferm seguidor. Ni m’ho podia creure, quan es va pujar a segona A i es va aconseguir mantenir la categoria. Vaig patir amb les promocions perdudes i trempar amb l’ascens a primera. Patir pel descens i tornar a trempar amb la tornada a primera. I no els puc dir el que sento aquest any. Patint com mai i gaudint...

I ara volen que triï entre el Barcelona i el Girona? O entre el Girona i el Barcelona? Sempre seré del Girona i mai deixaré de ser del Barça. Tinc gent molt propera que discuteix per això a dos dies del partit de Montjuïc i amb el Girona empatat a la primera posició amb el Madrid. Conec molts que s’han fet del Girona quan ha estat a dalt de tot. I d’altres que només són del Barça quan guanya. Tinc amics periquitos que un s’ha fet més del Girona i l’altre es manté a mort de l’Espanyol. Germans. I veig que alguns del Barça menyspreen el Girona i diuen que diumenge rebrà i li baixaran els fums. I d’altres que somien en una victòria a can Barça. I els que pateixen perquè si guanya el Girona, el Madrid, diuen, té la lliga més franca. Mirin, el Barça ha de lluitar per la lliga i el Girona, jugar la seva lliga. Míchel toca més de peus a terra que molts. Sí, patiré i tindré el cor dividit. Es pot ser de dos equips i no estar boig? Em remeto al bolero. Sí, es pot ser del Girona i del Barça i no estar sonat!