Aigua pudenta

Quan Mar­cel Proust s’estre­meix no és a causa de la ingesta d’una mag­da­lena en forma de pet­xina, sinó en el moment en què tasta aquest men­jar esponjós després d’haver-lo sub­mer­git en una tassa de te. Aquest és el secret de la ini­cial reme­mo­ració en la magna obra del novel·lista. Ales­ho­res, tot Com­bray se li apa­reix i la con­tingència, la medi­o­cri­tat i la mort des­a­pa­rei­xen. És a par­tir de la com­bi­nació (i no només de la famosa mag­da­lena) que es ves­teix i es bas­teix el record de tot allò que va ser. En el cas de La Puda, història d’un record ben pre­sent, edi­tat per MMV Edi­ci­ons, l’ope­ració és a la inversa. Assis­tim a un deves­sall de dades (químiques, medi­ci­nals, ambi­en­tals, històriques, literàries, gas­tronòmiques, soci­als), fruit del tre­ball col·lec­tiu de diver­sos autors i, un cop lle­git el lli­bre, amb foto­gra­fies i docu­ments, som capaços de retro­ce­dir fins als orígens, és a dir, fins a una altra com­bi­nació, la de l’aigua sul­fu­rosa (“car­re­gada de sals, amb la incor­po­ració d’uns bac­te­ris que són capaços de trans­for­mar els sul­fats en àcid sulfhídric, que resta dis­solt a l’aigua”) i la “can­sa­lada”, que és “un tros de bes­cuit cobert d’una merenga molt clara que es posava a asse­car al forn”, com diu el pas­tis­ser Sal­va­dor Boix, hereu de la nis­saga Car­re­ras, cre­a­dors de la cosa. Les “can­sa­la­des” dol­ces es com­pra­ven a Can Boix o a Can Boa­de­lla (con­ti­nu­a­dors també de la mateixa estirp), i després, es produïa aque­lla bar­reja sinestèsica, en la qual la pudor d’ous podrits de l’aigua esde­ve­nia plàcid con­fort de la ment, gràcies a l’influx de la glassa, aco­lo­rida i pura visió d’un deter­mi­nat paradís a la Terra.

Tot això pas­sava a Banyo­les fa temps (ara, per cir­cumstàncies diver­ses, com ara la debi­li­tat de les con­ne­xi­ons freàtiques i mis­te­ri­o­ses amb l’estany, no raja l’aigua sin­gu­lar i fètida de La Puda) i aquest lli­bre de què els parlo ho reme­mora. El “cemen­tiri històric” que és ara aque­lla Casa de Banys esdevé vivi­fi­ca­dora font de la memòria gràcies a la lec­tura.