Ryan, el guapo

El cinema Truf­faut de Girona no va poder aco­llir fa uns dies a tot­hom qui volia assis­tir a la pro­jecció única de Barry Lyn­don (1975) dins d’un cicle de Fil­mo­teca dedi­cat a Stan­ley Kubrick que pot con­si­de­rar-se una nova demos­tració de la gran atracció que exer­ceix aquest cine­asta. Veient Barry Lyn­don, els espec­ta­dors joves pos­si­ble­ment van des­co­brir Ryan O’Neal, intèrpret de l’aven­tu­rer irlandès sense escrúpols que pro­ta­go­nitza aquest film ins­pi­rat en una novel·la de William M. Thacke­ray ambi­en­tada a la segona mei­tat del segle XVIII. Els més grans pot­ser van recor­dar que exis­tia aquest actor que, mort fa poc, va fer-se famosíssim als últims anys setanta arran d’un drama, Love Story, d’èxit immens i que va fer plo­rar molt: dos joves ena­mo­rats, Oli­ver (O’Neal) i Jen­ni­fer (Ali McGraw), afron­ten que ella té una leucèmia que la durà a la mort. Fran­cis Lai hi posa la música.

Ryan O’Neal va fer-se famós, però quasi ningú va con­si­de­rar que era un bon actor. Com si fos massa guapo per ser-ho. Era molt guapo, però també es deia que la bellesa del seu ros­tre era una mica fada. El cas és que, pel que fa a Barry Lyn­don, se’l va veure com una taca ian­qui en les imat­ges pictòriques a la llum de les espel­mes posa­des per Nes­tor Almen­dros. Aviat la seva car­rera va dava­llar i va ser obli­dat. Abans havia pro­ta­go­nit­zat dues pel·lícules de Peter Bog­da­no­vich: la comèdia esbo­jar­rada Què em passa, doc­tor? (1972), amb Bar­bara Strei­sand fent-li la vida impos­si­ble, i Lluna de paper, (1973), en què inter­preta un esta­fa­dor de poca volada que, als dar­rers anys trenta, sobre­viu a l’Oest Mitjà dels EUA fent tri­pi­jocs amb la seva filla, encar­nada per la mateixa: Tatum o’Neal. A mi, sin­ce­ra­ment, em sem­bla fantàstic en una i l’altra.