El Ter també és vida

Algu­nes dades: els últims mesos, set­ma­nes i dies, el cabal del Ter al seu pas per Girona ha estat infe­rior als 2m³/s i més aviat ha anat cap avall, cap als 1,7m³/s, que no pas cap amunt, cap als 3m³/s que pre­veu la llei com a cabal ecològic mínim. És a dir, que s’està incom­plint la llei de manera sis­temàtica i aquí no passa res. Sí, que el riu Ter es va morint a poc a poc i a ningú sem­bla impor­tar-li.

L’espoli de l’aigua del Ter és una cons­tant des que, als anys cin­quanta, es van pro­jec­tar els grans pan­tans de Sau i Sus­queda. L’objec­tiu era clar des del pri­mer moment: abas­tir d’aigua l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona, que crei­xia de manera impa­ra­ble. Des de Girona es va acon­se­guir fixar un cabal mínim, però els incom­pli­ments, com ara, han estat històrics. L’any 2013 es va acor­dar una llei cata­lana que fixa un trans­va­sa­ment màxim de 160hm³/s l’any i de 60hm³/s en època de sequera. Els acords de la Taula del Ter van limi­tar el màxim fins a 140hm³/s. Aquest límit s’ha res­pec­tat els últims anys, però el volum d’aigua cap a Bar­ce­lona sem­pre ha estat impor­tant. Els pan­tans han evi­tat les grans inun­da­ci­ons al Gironès i l’Empordà, però també han retin­gut sedi­ments vitals i han reduït la vida al dar­rer tram del riu.

Enca­de­nem tres anys de sequera i som al límit, Bar­ce­lona neces­sita més aigua que mai i el govern aplica la màxima de sem­pre: pri­mer s’agafa l’aigua que cal per a Bar­ce­lona i després la que quedi es repar­teix entre la resta d’usos de la conca del riu. Ara, fins i tot volen anar més lluny: si cal, redui­ran el cabal al mínim. És com dir: la resta d’usos de la conca, que s’espa­vi­lin. No ja el riu, que més que un riu, aviat sem­blarà un tor­rent, sinó els page­sos, sobre­tot. L’última baula.

L’única política que sem­bla enten­dre el govern és la de les res­tric­ci­ons i la de pro­moure des­sa­li­nit­za­do­res: ningú qüesti­ona, en plena crisi climàtica, si cal con­ti­nuar crei­xent en població o si cal replan­te­jar l’actual model turístic o les grans agroindústries.

Men­tres­tant, i men­tre no plo­gui, cal cer­car solu­ci­ons alter­na­ti­ves. Des­car­tat por­tar aigua del Roine –mira que ara ens hau­ria anat bé!–, ens que­da­ria aga­far-ne de l’Ebre. Per què no? Lo riu és vida, però el Ter també.