Nadal distòpic

Havíem anat al mercat de Santa Llúcia, a triar la figureta que podríem afegir aquest Nadal al pessebre. Vam consensuar que la millor opció seria un camperol que portava una gallina com a ofrena per a la família de la cova. Vull dir que el meu cap era ple d’imatges tradicionals, de costums antics i de rituals entranyables. El món, malgrat tot, persistia tossut en les seves formes ancestrals i la il·lusió d’una certa estabilitat es reforçava aquests dies on l’actualitat passava per Josep i Maria i el bou i la mula i el nen Jesús i el caganer i la berenada dels pastors. I els tres reis, és clar, que en lloc de GPS en tenien prou amb una estrella per arribar a un racó de Betlem... El passat retornava, com cada any, i donava consistència a la cadena de les generacions. Amb tanta sacarina al cap, no em va semblar mala idea passejar pels carrers comercials de la ciutat i fer com tothom. Tot seguia el seu curs fins que em va sobtar una escena que em va retornar, de cop, als debats més encesos del moment: la irrupció addictiva dels mòbils entre petits i grans, a l’escola i a casa. Davant meu, passejava una família nuclear, talment Josep, Maria i Jesús. Ell, un home corpulent, traginava una criatura de mesos recolzat al seu pit i amb la cara mirant enrere pel damunt de l’espatlla del pare. La criatura tenia els ulls ben oberts (anava a dir atrapats) perquè la mare els seguia, un pas enrere, amb el mòbil a l’alçada de la cara del nen. La dona anava mirant aparadors distretament, però s’assegurava que la pantalla del mòbil anés projectant imatges davant del nas de la criatura. Un Jesuset digital, enmig d’un pare i una mare que no li prestaven cap atenció. Un infant desvalgut en procés d’addicció induïda als estímuls de la pantalla. Una família dels nostres dies, vaig pensar. L’escena em va semblar sorgida d’un Nadal distòpic, d’un malson, un càstig per haver marxat massa aviat del refugi del mercat de Santa Llúcia.