Les minves de gener
Deien que la lluna de gener era la més clara de l’any. També hi ajudaven els estels, tan rutilants de nits. Recordo els vespres de Sant Silvestre, vora el foc. Cauen les hores a poc a poc, la nit s’ha estès sobre els vells suros d’escorça rugosa. El rec baixa a les fosques, embardissat. Rostos avall, calma a les fulles, verd i plata, de les oliveres. El temps passa rabent, les hores, els dies, els anys... “Volat irreparabile tempus”, vaig llegir fa anys en un rellotge de sol a Ripoll. I, més a prop de casa, a Garriguella: “Qui té sol, què més vol?”... Aviat serem a les minves de gener, o les seques com es deia aquí. La mar uns pams avall. Venus, el fanal ponentí, llueix per damunt de les muntanyes fosques. Possiblement aquestes calmes de gener van propiciar el miracle de sant Ramon de Penyafort, que celebra la seva festa l’endemà de Reis. Sembla que fou el primer windsurfista de la història. El cas és que acompanyà Jaume I a la conquesta de Mallorca, on el rei s’encapritxà d’una dama aragonesa més bella que casta. El sant li demanà que trenqués immediatament aquella relació de pecat i, com que el Conqueridor se’l va escoltar xiulant, sant Ramon, tossut com era, va agafar un tauló, amb el gaiato i el mantell va fer la vela i amb la creu, el timó. Al cap de sis hores ja era de tornada a Barcelona. Vegeu... Temps de garotes, aquest del gener. També dites engarotes o engrotes, garoines, oriços o bogamarins, segons els llocs... Abans es pescaven amb el gànguil i sempre s’ha fet, més modestament, amb una canya esquerdada amb un tap de suro a dins, l’engroter. Els nostres vells, que se les menjaven a redós de les cales, sucant-les amb un tros de pa, les anomenaven “agulles d’enfilar vi”. Per alguna cosa ho deien, no?... Després vindrà, com cada any, la setmana dels barbuts, la més freda de l’any segons la tradició: sant Pau ermità, sant Antoni abat, sant Canut... I finalment sant Vicenç, que no era vell ni barbut, nat a Osca i lliurat a la mar a València, amb una pedra de molí lligada al coll. El seu dia és el 22 de gener, la festa major de Llançà. Ja de l’abril de l’any 974, en una butlla del papa Benet VI, es trobà aquesta citació: “...eclesiam Sancti Vicentii quae est in valle Lanciani”.
