El nostre residu inaccessible

Tenim l’oportunitat d’orientar la revolució tecnològica a favor de propòsits humans més elevats, com la pau, la justícia i la cura de la casa comuna. Així ho defensa el papa Francesc en el missatge per a la Jornada Mundial de la Pau, que se celebra l’1 de gener. Enguany el dedica a l’ús responsable de les intel·ligències artificials. Ras i curt: si no milloren les condicions de vida de les persones, no les podem considerar progrés.

Ara que la Unió Europea avança en la regulació d’aquestes eines, el pontífex recorda la necessitat d’acords multilaterals. Sense la Xina i els Estats Units, qualsevol tractat internacional sobre desenvolupament i ús de la IA resultarà insuficient. En aquest viatge de dades i càlculs probabilístics, la cultura democràtica hauria de servir de brúixola.

Francesc ens recorda que “l’últim que necessita el món és que les noves tecnologies contribueixin a l’injust desenvolupament del mercat i del comerç de les armes”. Critica les operacions militars executades per control remot perquè redueixen la percepció sobre les tràgiques conseqüències de la guerra. Recordeu el tauler d’escacs de la pel·lícula War Games? Qui pot guanyar en una guerra nuclear i qui se’n farà responsable?

El bisbe de Roma també alerta sobre la promesa de la tecnocràcia, que busca sempre l’eficiència. S’entén que les empreses celebrin l’augment de la productivitat, i la IA en aquest sentit resulta molt útil. Però no podem reduir-ho tot a aquest criteri ni oblidar que la velocitat castiga també un gruix sensible de la població. També hem vist el perill de fer prediccions errònies i dels biaixos que discriminen determinats col·lectius.

Al cap del carrer ens trobem l’agorètica, l’ètica aplicada als algoritmes i als criteris de programació. És al nucli de la Crida de Roma, promoguda pel Vaticà el 2020 i que van signar gegants com IBM i Microsoft. El gener del 2023 s’hi van sumar jueus i musulmans. Les tres religions abrahàmiques defensant l’ètica aplicada a la intel·ligència artificial.

L’agorètica exigeix el compromís dels creadors i dels usuaris. Com que les intel·ligències artificials es desenvolupen a una velocitat exponencial, i la regulació sempre anirà tard, més val no haver de guiar les nostres accions en funció d’un marc punitiu sinó per convicció ètica. A Catalunya, ho deia dies enrere la catedràtica Karina Gibert, que dirigeix el Centre de Recerca IDEAI de la UPC: “Necessitarem deontologia i molts valors.”

Amb els 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans recordem que l’educació juga un paper clau en la defensa de la dignitat inalienable de les persones. Convé tenir sentit crític per repensar les finalitats de la tecnologia. Sabem que un ús malintencionat d’aquestes eines afavoreix la desinformació, fabrica enemics i enfanga qualsevol camí cap a la resolució dels conflictes. Però no podem menystenir les oportunitats de transformació social que ens brinden. La Global Alliance for Public Relations and Communication Management ja treballa per incloure un nou objectiu de desenvolupament sostenible a l’Agenda 2030. L’ODS 18 seria el de la comunicació responsable, basada en el diàleg. Comuniquem per crear comunitat, i aquí hem de ser tots, incloses les baules més febles de la societat. El teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer, es preguntava des de la presó: “Soc realment allò que altres diuen de mi?” En el context de la gestió de dades, és evident que un login no pot encapsular la nostra identitat. Més aviat forma part d’allò que, en el seu missatge de pau, el papa Francesc ha anomenat “el residu inaccessible”. Allò que escapa a qualsevol intent de quantificació.

L’expressió m’ha fet pensar de seguida en el mestre espiritual del segle XIV que alertava el seu deixeble: “El coneixement, sovint, pot conduir-te a l’error per mitjà de l’orgull, mentre que l’experiència humil i amorosa no menteix.” En aquest clàssic del cristianisme, El núvol del no-saber, el savi anònim mai no s’hauria imaginat l’arrogància de qui tot ho vol significar en zeros i uns.

La revolució social pendent avui és l’escolta interior i interpersonal. La nostra qualitat humana la mesurarem pel temps que ens dediquem, i per la memòria orgànica que registrem en el fons de l’ànima. Allà on tenim el reservori amb els dubtes sobre el sentit de la vida que l’assistent virtual encara no ens ha resolt. Potser el residu inaccessible és l’espai des d’on construir un nou relat, com ens recorda el Nadal. Buidar-se del tot per cultivar un altre estil de relacions humanes.