La mentida de la no discriminació

Dies enrere les presidentes de les universitats de Harvard, MIT i Pensilvània van comparèixer al Congrés nord-americà. Ho feien com a testimonis d’una comissió que investigava l’antisemitisme als campus. El testimoni es va embolicar quan una congressista va fer-los una pregunta clara: “Demanar el genocidi dels jueus viola la política universitària sobre assetjament?” Les tres presidentes van oferir respostes evasives i confuses, com per exemple, “depèn del context”.

El més sorprenent és que les tres presidentes van ser escollides per criteris woke d’igualtat i no discriminació, valors que fa anys que les universitats accentuen inclús per sobre del mèrit acadèmic. Com és possible que les expertes en no discriminació no sàpiguen veure un cas clar davant dels nassos?

L’origen de la deriva ve del moviment dels drets civils, incorporant més tard criteris de gènere. Això ha fet que l’acció estigui orientada a afroamericans i dones, excloent altres minories com jueus o asiàtics.

El pitjor és que la no discriminació és només una façana. A Harvard, per exemple, el 43% dels admesos el darrer curs són fills de donants o exalumnes i atletes becats. No són jugadors de futbol americà ni de bàsquet de barriades desfavorides, sinó blancs benestants que practiquen esports com el lacrosse per hackejar el sistema d’admissions. Entre els endollats i les dones i afroamericans que calen per quadrar l’agenda inclusiva, queda molt poc espai per al mèrit o per a minories no protegides.

La polèmica desfermada pot revertir la deriva del sistema. La no discriminació és necessària però mai pot passar al davant del mèrit, ha de ser inclusiva per a totes les minories i no pot ser una eina de caça de bruixes per desbrossar la carrera professional de mediocres.