Tribuna
Oblidar-se de Madrid
No és un eufemisme. Vist com els mitjans valoren aquesta mena de competència econòmica amb la capital de l’Estat, crec que el millor que podem fer els catalans és oblidar-nos-en. La comparació entre Catalunya i la Comunitat madrilenya, tal com ara es fa, només pot afectar l’autoestima, generar l’erosió de l’esforç propi i empetitir-nos per provincians. Madrid és la nena maca del nacionalisme espanyol; tant del de dretes com del d’esquerres. Allà hi viuen els que manen i volen fer-ho a cos de rei, i mostrar ufanosos a uns i altres com aquest aparador que és la capital reflecteix les bondats del seu govern. La pretensió és acumular-ho tot. Infraestructures, museus, el hightech més presumptuós, elits esportives o la moda de glamur, ho volen per a ells: tot el que es pugui exhibir ja els va bé. El cost no és un problema, ja que ho acabarem pagant entre tots i ens diran que a benefici també de tots. Tant els fa que la referència sigui Madrid província, capital o Comunitat. Per això, si cal, s’obliden dels efectes sobre l’economia real. Tampoc la necessiten; tal és la repercussió de la funció pública a la capital, des de l’alt funcionariat a l’ordenança. Ministerial. Tots mengen, si fa no fa, d’un mateix plat que se serveix des de la resta de l’Estat. Importa l’arrossegament de les despeses, no la capacitat productiva en competència lleial.
I, per postres, el finançament autonòmic creuen que els permet dir que són ara ells més solidaris que ningú. La realitat és, però, que, com els valencians i illencs han ja après, Madrid creix però menja també a costa seva, vista la incidència en baixa relativa de la renda per càpita de les seves economies. Voler ser “com Madrid” és ara el signe del temps dels seus governs conservadors. Per això els sobra la indústria i la necessitat de protegir la cultura i la llengua pròpia; com Madrid, que la té garantida de manera excloent. En economia, el que es permet el País Basc mostrant potència industrial o d’excel·lència en els serveis públics, des del seu privilegiat finançament, ho emulen també els dirigents de la Comunitat madrilenya exhibint progrés des del liberalisme econòmic amb reduccions de la pressió fiscal.
Catalunya ha de deixar l’estrabisme de mirar cap a dintre d’aquesta Espanya per fer ho cap a fora, i no emmirallar-se més amb la capital. Ha de valorar la seva capacitat industrial i exportadora i fer-ne benchmarking respecte d’altres NUTS europeus. La cursa amb les “Ayuso” de torn la té perduda. Catalunya, aquí, corre amb una cama lligada. I, en tot cas, és una cursa política que, pel que sembla, només és tractable a cops de majories i minories ad hoc, ni que siguin contra natura.
Catalunya té una arrel industrial que pot tornar agafar embranzida amb la nova economia que s’apropa. Això sí que depèn només de nosaltres, i té en la falta d’acció política conjunta el seu principal handicap: l’enemic el tenim ara a casa. Al de fora ja el coneixem i tradicionalment l’hem comportat. Altrament, el país té bones universitats i un capital humà que no està gens malament. I un capital social que, si el gestionem bé, des de la immigració als requeriments de ciutadania, encara podem preservar. Potser és per tot això que l’independentisme, i fins i tot l’autonomisme, fa tanta por al poder central i es vol lligar curt. Si a la potència dels motors econòmics catalans hi afegíssim el treure’ns de sobre els mals endèmics del centralisme radial espanyol, podria fer imparable el país i impagable l’altre.
Tota aquesta aspiració, és clar, té altres solucions possibles: federals, confederals, de sentit comú i de suma positiva per a tots. Però en aquest moment es fa difícil pensar en un acord dels dos grans partits nacionalistes espanyols que ho permeti. Mentrestant, que ells es mengin la seva fruita, es relaxin amb el cafè amb llet o amb la xocolata amb porres si volen. Treballem aquí i ara amb les oportunitats que brinda Europa per a la transformació industrial i el progrés científic, biomèdic, de xips i supercomputació. Fet això, com ens mirin els inversors del món, i no com ho dictin el centralisme polític i alguns mitjans de comunicació espanyols, és el que de veritat importa. Al cap i a la fi, a l’estrès de vida de l’emprenedor català, i al navegar contra vent dels nostres governs, hi hauríem d’estar ja acostumats a hores d’ara.