QUADERN D'ECONOMIA
FRANCESC CABANA
Recordant la Falange i el franquisme
Fa pocs dies, un mitjà de comunicació barceloní publicava una esquela en la qual, després del nom del difunt, figurava una llegenda que em va atreure l’atenció: “Español y falangista por la gracia de Dios”. Abans que res, el meu respecte pel difunt, però la meva sorpresa i el meu rebuig a la seva adhesió a la Falange i suposar que el bon Déu beneïa aquesta adhesió.
Aquest és un article d’economia i per tant em toca parlar de la política econòmica franquista, que vaig viure de punta a punta, des del 1939 fins al 1975. Parlo, per tant, per experiència pròpia i no pas només per investigació sobre el tema. La Falange i el franquisme van mantenir sempre una petita distància, tot i que la primera va donar ple suport a la dictadura franquista, distingint-se tan sols per la seva adhesió al fundador del partit. La Falange va tenir un paper preponderant fins que el general Franco donà entrada a l’equip del català Laureano López-Rodó, el 1962. Aquest introduí algunes reformes que no milloraven el sistema dictatorial del caudillo però sí que reduïen l’estupidesa de la política econòmica aplicada fins aleshores i introduïen algunes mesures de lògica econòmica. No obstant, la política contra Catalunya es va mantenir i la perjudicà moltíssim. D’exemples n’hi ha molts i jo mateix els he explicat en algunes de les meves obres. La indústria va ser castigada amb la limitació a la creació de les noves fàbriques que es volien obrir a Catalunya i facilitant, en canvi, que se n’obrissin fora de Catalunya, encara que els promotors fossin catalans. La política monetària es mantingué en termes ben inútils i al marge de la política monetària europea, de tal manera que la pesseta cotitzava a Madrid a un preu molt alt i a Tànger a un preu molt més baix.
El Mercat Comú no va acceptar mai l’entrada d’Espanya a la seva comunitat. La dictadura era un element prou important per denegar-li l’entrada.
La primera etapa del franquisme va voler implantar l’autarquia, o sigui viure i treballar amb els productes propis. La proposta, que tenia el suport de la Falange, era una autèntica ximpleria, ja que l’Estat espanyol estava mancat de molts productes que s’havien d’importar. Les importacions crearen un mercat negre de la divisa, ja que es pagava el preu oficial i la diferència amb el preu real es pagava amb diner negre, que arribava a Espanya per camins del tot il·legals. Aquesta política creà molts destorbs i corrupció a dojo.
El franquisme i la Falange van fer tot el que van poder per industrialitzar l’Estat espanyol amb l’excepció de Catalunya, que era el territori de l’Estat que tenia més facilitat per desenvolupar una indústria i un comerç. Es va crear l’Instituto Nacional de Industria (INI), que construí tota una sèrie d’indústries bàsiques fora de Catalunya. L’única excepció va ser l’Enher (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana), ja que no podia deixar Barcelona i les principals capitals catalanes sense llum.
Amb l’excepció de López-Rodó, els catalans no tingueren ni veu ni vot en la política econòmica. Els empresaris sabien prou bé que els seus projectes havien d’anar precedits d’una visita al Palacio de El Pardo per així aconseguir el vistiplau del govern. Tota insinuació de poca simpatia per Franco i la Falange era considerada una taca que impedia la concessió corresponent. A l’escola vaig cantar el Cara al sol i vaig barrejar la meva religió amb el franquisme. Que no em vinguin, per tant, amb lloances a la Falange: respecte a la persona i rebuig a les manifestacions de l’esquela. Que Déu ens lliuri de tornar a aquells anys nefastos.