PISA: perduts en la transició

Fa aproximadament un mes de la flamarada mediàtica sobre els mals resultats de Catalunya a l’informe PISA.

SOc molt crítica amb l’informe, però li reconec que, almenys durant uns dies, provoca que els mitjans de comunicació posin el focus en un tema tan cabdal com és l’educació dels nens a tot el món. I aquest és el meu primer dubte. És vàlid fer un test estandarditzat a escala global? Ho dubto, de la mateixa manera que ho dubten més de cent acadèmics d’arreu del món que des del 2014 demanen una moratòria de PISA, una reflexió sobre què mesura i com ho fa, i aconsellen precaució en l’aplicació de polítiques basades en els seus resultats.

Tot just després de la publicació del darrer informe, vaig llegir un article a The Washington Post d’un expert que vaig tenir l’honor de conèixer quan era rectora de la UOC, Yong Zhao. Diu que PISA es va comercialitzar amb èxit amb la pretensió de mesurar les habilitats i els coneixements que són importants en les economies modernes i que s’ha demostrat que l’excel·lència definida per PISA no és més que una il·lusió, una afirmació fabricada sense cap prova empírica. També diu que PISA implica una visió monolítica que ens porta cap a una homogeneïtzació global de l’educació. No és possible mesurar la qualitat de l’educació d’un país mitjançant indicadors universals sense tenir en compte l’estructura social, les tradicions, la cultura, les formes de vida o els modes de producció. Les diferents societats funcionen de manera diferent i presenten reptes diferents. Zhao titlla PISA d’espectacle de màgia i denuncia els seus objectius econòmics i comercials.

He buscat i he trobat coses sorprenents. Quan PISA intenta demostrar la importància que té el que mesura per al desenvolupament econòmic, s’equivoca. Per exemple, quan intenta establir una relació significativa entre les puntuacions de les proves i el creixement econòmic, compara les puntuacions d’un període determinat amb el creixement econòmic durant el mateix període, cosa que no té ni cap ni peus perquè els estudiants que van fer la prova no formaven part de la força de treball en el mateix moment. I els estudis posteriors que van corregir aquest error no van trobar cap relació entre una cosa i l’altra i van invalidar les afirmacions de l’informe.

Finalment, tot i que PISA afirma que no avalua els currículums, els seus resultats es consideren una mesura vàlida de la qualitat dels sistemes educatius. Avalua lectura, matemàtiques i ciències i no mostra interès per les humanitats, les arts i la música, l’educació física, les ciències socials, les llengües, la història o la geografia. El que avalua és important, però el que no avalua també.

Ens hauríem de preguntar si la finalitat de l’educació dels nostres nens és el creixement econòmic i la competitivitat o el que volem és que siguin persones formades però també compromeses amb la solidaritat, l’equitat, la curiositat, la compassió, l’empatia, els valors culturals o la salut física i mental.

Singapur, Corea, SHangHai, han enfocat els seus sistemes educatius a obtenir bons resultats PISA i ara comencen a adonar-se que les puntuacions altes tenen estudiants amb menys interès i una actitud menys positiva cap a les assignatures que es mesuren que estudiants de països amb una puntuació més baixa, o que les puntuacions PISA altes s’associen amb una confiança i capacitats emprenedores més baixes. També s’ha trobat que les puntuacions PISA tenen una correlació negativa amb el benestar dels estudiants. Aquestes troballes suggereixen, bàsicament, que PISA només mesura un aspecte molt reduït de l’educació i no presta atenció a les responsabilitats més àmplies dels sistemes educatius. Hi ha molt poques coses que es poden resumir amb una xifra i, tanmateix, PISA afirma poder avaluar tot el sistema educatiu d’un país en només tres xifres.

Més que preocupar-nos per uns informes que generen greus dubtes difícils de resumir en un article i fuetejar-nos pensant que el nostre sistema educatiu és el més deficient d’Europa com he llegit aquests dies, aconsello rellegir Edgar Morin, que reivindica els sabers multidisciplinaris, la cultura general i els set sabers, de què un altre dia tractaré. Crear caps ben moblats més que caps ben plens, com ell recomana.

Des de fa més de 20 anys estem en transició d’una societat industrial on el treball en cadena requeria estandarditzar, a la societat digital on Morin guanya a PISA. No ens equivoquem.