Un cant a l’amor al llarg del temps

Alba Sabaté va néixer a Manresa però es va criar a Girona, la que és la seva ciutat, tot i que fa molts anys que el destí la va portar a viure lluny. De fet hi va deixar de viure a causa de la seva primera destinació com a professora, després d’estudiar filologia al Col·legi Universitari i la UAB i treure’s les oposicions. És professora de literatura al Prat de Llobregat, on, ja fa deu anys, li van atorgar el premi Ciutat del Prat en reconeixement de la seva contribució a l’educació pública de qualitat. Treballa, doncs, en un institut i, tot i que ja es podria jubilar, ha decidit no fer-ho perquè li agrada impartir classes, li agrada tenir contacte amb uns adolescents amb els quals ha de lluitar fent les classes divertides i entretingudes perquè s’interessin per l’assignatura.

Sabaté és també novel·lista. De recorregut lent, en el sentit que, al marge d’un poemari i d’un llibre de divulgació, només ha escrit set novel·les en trenta anys, una de les quals, la que va quedar finalista del premi Casero, no va ser publicada. Sí que li van publicar L’hotel blanc de la platja, amb la qual va quedar finalista del premi Prudenci Bertrana de novel·la l’any 2015. Abans ja havia estat finalista del premi Pere Calders i havia guanyat el premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa, i el Marian Vayreda de prosa.

Sabaté és professora per vocació i novel·lista perquè li agrada escriure. En la presentació del llibre que Carles Barceló ha publicat sobre l’institut Salvador Espriu de Salt, del qual va ser el primer director, Alba Sabaté hi va participar. Ella havia anat a les Dominiques de Sant Narcís, on vivia la família, però a l’hora d’anar a l’institut no li va tocar el Vicens Vives, sinó el que s’acabava d’inaugurar a Salt, el que era el segon institut de Girona. Hi va tenir molt bons professors. S’hi va perdre una molt bona estudiant de ciències, segons Carles Barceló, però s’hi va guanyar una molt bona professora i catedràtica de llengua i literatura catalanes. I una novel·lista.

Fa poc Sabaté ha publicat La meva història és la història d’un amor, a Columna. Novel·la gens autobiogràfica, d’una noia de disset anys que s’enamora del seu professor de literatura catorze anys més gran que ella. O, més ben dit, del professor que s’enamora de l’alumna i fa que ella s’enamori d’ell. Una història d’amors que, amb molts alts i baixos, es manté durant tota la vida. De fet, el llibre és una mena d’explicació del que va unir aquestes dues persones adreçada al seu fill. El títol no enganya, és la història d’un amor. La història de la noia a qui el seu professor anomenava Françoise, com la de Proust, encara que aquesta història ens porta més a l’Hotel París de Vicent Andrés i Estellés. Una història que transcorre a Girona, París i Barcelona. Ben escrita i que ha agradat a la crítica. Sam Abrams diu de Sabaté que les seves novel·les destaquen per la profunditat del text, la sinceritat i l’autenticitat en el tractament dels temes a causa de la seva capacitat d’observació, i la bellesa, la precisió i la subtilesa de la llengua. Aquesta és una història bella i dura, gens convencional, en què cada capítol s’obre amb una citació d’Estellés. Una novel·la sobre l’amor i la mort, però que és un cant a la vida.